dilluns, 14 de novembre de 2011





Només hi ha un lloc on puguis estar a 500 metres sota terra, trobar-te un riu i sortir a l’exterior després d’empaitar-lo durant 1700m . Un lloc on puguis fer un ràpel guiat fins a una repisa en un pou de 90 metres . Un lloc on poder trobar-te un campament avançat amb tenda de campanya inclosa a -230m amb cartell de “ZONA WIFI”. Un lloc on fer un meandre ascendent amb una caiguda de 15m penjat d’un pasamans de corda. Només hi ha un lloc on fer un ràpel i arribar a un lloc tan estret que pregaràs no quedar-te encallat, un lloc on has de fer una tirolina per salvar una badina d’aigua a 6 graus i pregar que no es trenqui la corda. Un lloc on arrastrar-te després de 14 hores d’activitat per poder arribar a veure la llum de la lluna … a aquest lloc li diuen….


TRAVESSA T1-COVA SANTA ELENA

Els dies 11-12-13 de Novembre de 2011 ens vam atrevir finalment a realitzar la travessa espeleològica T1-Santa Elena, els voluntaris vam ser: Carles Casas, Miquel Angel, Sergi, José Montalban “Chus” i Jose A. Sánchez “Peluco”. Ja que finalment el Guille i la Gemma van canviar els seus plans. Era un grup homogeni, relativament petit i ben avingut, cosa que feia que la sortida prometia ser “interessant”.


A dos quarts de set vam començar a llevar-nos ja segons els nostres càlculs, teníem encara 15 hores d’activitat ininterrompuda pel davant i no volíem sortir gaire tard, així que vam preparar petates i vam començar l’ascensió a la boca del T1. Tenim pel davant dues hores d’aproximació (finalment van ser 1,5 hores, però tot pujada).





Una vegada a la boca vam menjar una mica,
ens vestim i comencem l’esdeveniment, estàvem a punt d’entrar en el Sistema de Arañonera, una joia de 45 km explorats i un desnivell de 1349m. Però nosaltres realitzarem la travessia entrant per la Boca T1 (Grallera del Turbón) de 550m de desnivell y uns 2.5 km de recorregut. Són les 10 del matí.


Podríem diferenciar dos trams en aquesta travessa: un primer tram de progressió vertical amb un desnivell de 450m i una progressió gairebé horitzontal seguim el curs del riu.


El Peluco tenia l’adrenalina que li sortia per les orelles i no va poder esperar ni la foto conjunta de l’entrada i va començar a equipar el pou d’entrada.

Al final d’aquest pou hi ha neu i podem treure unes boniques fotos del forats d’entrada.

Des d'aquí va començar una davallada de pous tots equipats amb cordes fixes, que van donar velocitat a l’equip, a la Gran Rampa podem veure una seqüència de llumetes que van davallant sense descans, és impressionant , arribem sense incidències a la bifurcació (on s’enllaça amb cavitats superiors) -160m


Continuem pel que sembla un túnel de metro inclinat fins
que arribem a un campament avançat , als -228m, a la boca del pou de 29 metres que no està equipat amb corda.
El campament consta d’una tenda de campanya per tres persones i material d’excavació i eines de cuina.






Ara comença una zona especialment motivadora, uns meandres estrets i verticals maquíssims que acaben en un pou de 30m amb entrada estreta i després uns passamans de 20m que pujant per un meandre desfonat per tornar després a baixar al fons del meandre.



Comença una sèrie de petits pous, fins que arribem a un pou prou llarg per no veure el fons, instal·lat amb tres cordes fixes. Suposem que és el ràpel guiat fins la repisa intermitja. Veiem que hi ha dues cordes formant un triangle de forces, que deu ser la guia, per que està més tensa que l’altre.



Arribem a la repisa i continuem davallant fins que arribem al final dels pous -450m, hem trigat unes 6 hores passades, són dos quarts de 5 de la tarda. “NO ESTA MAL PARA SER UNOS CHIFLADOS” , com deia el Bob Esponja. Allà ens tornem a reagrupar per dinar tots junts i posar-nos els neoprens, omplim cantimplores i carburers.


Des de aquí “només” queden 1700 metres de recorregut fins la sortida, la cavitat sembla més gran del que havíem imaginat, anem progressant sense problemes, però l’esforç comença a fer de les seves i els passamans, grimpades, petites escalades, fan que comencem a tenir ganes de sortir.

Comencem a sentir un soroll de cascada i suposem que estem arribant a la “VIA MOJADA” un afluent d’aigua que fa que el riu augmenti el seu cabal. Trobem una espècie de tirolina que ens serveix per que l’aigua no ens arribi al cap. Trobem cascades i aigua que arriba de tot arreu.
Continuem amb passamans , blocs, ressalts, desgrimpades, la progressió es mes lenta del que imaginàvem. Canvi de portadors de corda.

Trobem a mà esquerra unes cordes que pujen, suposem que és la via de sortida, comencem a remuntar dues cordes fixes, arribem a un passadís, que no ens podem posar de peus, finalment arriben a unes gateres estretes, alguna amb forma de quatre i arrossegant els petates, comença a bufar el vent que no havia bufat a l’entrada i sentint com el Sergi crida:


-Veo un pino!!!


L’alegria omple el nostre cos i finalment ens reunim a la boca de sortida de la cova Sant Elena, son les 22 hores.
Baixem fins a la surgència i un camí descendent i a la dreta, seguint un reflectants ens duu fins a la pista i d’aquí seguint la pista arriben a la Iguana. Són les 22:45 hores . Total 14 hores i 45 minuts, des de que vam sortir de la furgoneta i 12 hores i 15 minuts de travessa.





Obrim l’ampolla de cava i brindem per que no hem tingut cap incidència. Res no tornarà a ser igual després d’aquesta travessa.

dijous, 10 de novembre de 2011

Avenc CP-3 (Tortosa, Els Ports)


El passat dia 31 d'Octubre vam decidir d'anar als Ports. Aprofitant del pont, el diumenge al vespre ens vam reunir amb el Pirlo i la Gemma als Ports de Tortosa.
El Pirlo, la Gemma, l'Efren, l'Alba, l'Uri, jo, en Tomàs, i els gossos la Duna i el Escorbuto, vam decidir de retornar als indòmits CPs. Dubtàvem entre el CP-6, el CP-4 i el CP-3.
Aquest últim era una incògnita, doncs no existeix cap topografia del mateix. Vam contactar doncs al Espeleo Club de Tortosa i obtenir de primera mà indicacions sobre quants pous i les seves profunditats. Ens comenten que hi ha dos recorreguts. Un amb diferents pous, i l'altre més directe, amb la sala més gran dels Ports.
Trobem al wikiloc (gràcies albert.extrem)  el track que ens portarà fins l'avenc.
El camí pasa per el CP-1 i ... continua! I encara tenim el record de l'esforç físic que va suposar remontar el barranc fins el CP-1.
Cal reconeixer que els Ports són preciosos, els paissatge únic... i els seus avencs molt interessants.... ara bé... són durs en les seves aproximacions!

Ens vam trobar tots sis i al vespre del diumenge. Vam sopar tots plegats i desprès de una bona xerrada vam anar a dormir. A l'endemà, vam encarar l'ascens a l'avenc.
Fins al CP-1, el camí era conegut i per tant, el vam resoldre a la primera. Poc abans d'arribar al CP-1 vam tomba cap a l'esquerra, mantenint l'alçada. Abaix es  veu el barranc. Continuem vorejant fins arribar a una tartera just al peu de una gran paret que apareix al nostre davant. Si mirem a l'altra banda del barranc, davant nostre, es veu una altra tartera. A mitja alçada de la mateixa a la seva dreta es trova la boca de 2 m x 1,5 m del CP-3. Fa molta mandra baixar i tornar a pujar, i més per una tartera... però, no hi ha una altre camí.

Aquest avenc a té dos vies, la Via del Mort, més estreta i tècnica amb molts passos en oposició i la Sala Gran amb un pou fantàstic i unes sales de dimensions espectaculars, segons el blog de l'ECT.

D'especial bellesa la Sala del Mort, amb el seu llac. Podeu veure fotos molt boniques aqui  fetes per en Victor Ferrer.

Ens vam repartir l'avenc. El Pirlo i l'Alba anirien a la Sala Gran i l'Efren, la Gemma, l'Uri i jo fariem primer la Via del Mort i acabariem trobant-nos a la Sala Gran tots plegats.

La Via del Mort, comença sent una via amb poques formacions, i els pous, no massa llargs s'alternen amb resalts.

No es fins a mig avenc que comencem a trobar les primeres formacions. Primer, com a petites concrecions entorn a la roca.
















I més endavant com a les primeres estalactites que apareixen penjant del sostre.

És sorprenent com les formacions estan marcades amb bandes horitzontals de color argilós que recorden a la pell d'alguns animals.

L'Efren i la Gemma obren la comitiva i ben aviat arriben al fons del barranc.
Cada vegada més es fan més abundants fins al punt que al peu del penúltim pou trobem una roca plena de "macarrons" i formacions preciosa. Especialment comparat amb el que em vist fins ara. De fet em quedo una bona estona fent fotos a aquestes formes i trec tot el suc que puc a les fotos que em proposa el fenomen kàrstic.






Com podeu veure, son imatges suggeridores. De moltes capes de estalactites de diferents "edats" que donen una vista molt difícil d'enfocar doncs és complicat escollir quin és el pla que t'interessa, doncs totes elles es superposen.
Mentre estava absort en aquestes fotos, l'Uri em va cridar.... "Tomàs has vist això?" "Espera que estic fotografiant aquestes formacions que son precioses." "Ja... però has vist aquestes?" "Un moment... un moment... una foto més... un minut... ARA.... quines? ... I al girar-me veig una entrada a un espai fosc. Al apropar-me i il·luminar-lo.... NO ME'N SE AVENIR!!!!



Una sala de grans dimensions plena de formacions.
Jo estava mirant una petita mostra!!!!
Quina passada!!! Aquella sala es mereix una bona sessió de fotos doncs quan t'atures a mirar les coses amb calma és quan descobreixes sorpreses, que estan davant teu... però que no se com ... a primera vista no es veuen.
La nostra ment no captura tota la informació... és curiós.



La croma de les colades és molt bonica. Aquesta a mi m'ho va semblar especialment.
En aquesta sala vam trobar un esquelet d'un animal. És prou profund i resulta díficil entendre com hi va arrivar. Segurament va caure i malferit va poder arribar fins aquest punt on va morir, doncs el seu esquelet és molt complert, ordenat i junt.

L'Efren i la Gemma, després de totes aquestes fotos ens reclamen al fons de l'avenc. Ens diuen que hi han vistes que valen la pena... I de mala gana recollim els bartulos i baixem... convençuts que més bonic... més bonic... serà díficil. I efectivament!!!! ... Res comparable. Ni l'Efren, ni la Gemma al estar absorts en la negociació de l'excelència en la instalació tot baixant no s'havien fixat en la sala. Ni jo! Gràcies Uri, doncs potser en l'hauriem passat de llarg.



Vam remuntar i anar a buscar al Pirlo i l'Alba a la Sala Gran. I dèu ni do, el nom lli fa justícia!
Un gran pou dona pas a l'entrada la sala de enormes dimensions i grosos blocs per terra. El sostre, quasi pla presenta molt poques formacions.
Al fons, a terra una llarga explanada d'argila on podem apreciar les anti-estalactites. Formacions en el fang que donen la sensació d'un paisatge lunar. Les anti-estalactites son el motlle que la natura va utilitzar per construir les estalactites i que al no recollir el taller, li han quedat tirats pel terra.
Els podem utilitzar nosaltres i fabricar així les nostres decoracions, al nostre gust. Anem fent fotos mentre l'Efren cerca el llac. I el cerca per tot arreu. Puja paret amunt i es cola per tots els meandres i forats que troba. En una de les parets un petit forat dona lloc a una cavitat on dintre es troben diferents alternatives. No portem cordes ni maquina fotogràfica. Pero en Efren i l'Uri s'aventuren en un "rumenage" intrèpid, però no excesivament satisfactori. La cavitat continua cap a munt, i cap altres costats, però sense massa èxit. Aquesta sala d'aparença Tetraèdrica i plana, te tot de foradets interessants que anem revisant i que cadascun és un petit laberint.
Al sortir, trobem que el Pirlo i l'Alba tiren cap a munt.
Per cert podeu veure les fotos de l'Alba aqui.
Val la pena fer-hi una ullada doncs és el resultat de deixar a dos adults sols en una grans sala amb una màquina fotogràfica durant massa temps. Això acabarà influint a la ment del més fort. l'Alba té molt bon gust i és molt creativa, tot i que la influència del Pirlo han fet que algunes fotos siguin realment creatives...
Al reunir-nos aprofitem per fer les fotos d'equip (bé,... a trossos d'equip).
I començo a recollir el material fotogràfic quedant enrederit. La Gemma, l'Efren i l'Uri desapareixen i per tant jo em dirigeixo cap el punt on s'hauria de trobar la corda per sortir del pou. Quan arribo... no hi ha ningú. On son? Eo,,,, Eo!!!!

Em responen des de l'altra punta de la Sala, continuen cercant forat. I aqui el deixo doncs penso que ja hem vist tot. Començo a tirar cap a munt darrera l'Alba. I al arribar a dalt... OH NO! Quan surten els exploradors... ens confirmen la troballa. Finalment han trobat la Sala del Llac on es troba el llac. I quina bellesa, i quina passada i ... quina llàstima que jo no hi era!

Haurem de tornar!!!! Però no demà eh, que només pensar en que cal desfer tot el camí i de nit ens fa pensar que per aquesta temporada... ja em tingut prou CP-3.
De fet el Pirlo valida si podriem seguir el barranc i fer el ràpel de 80 metres que porta a la Cova Pintada. Però no tenim prou corda. Així que caldrà desfer el camí.

Després de anar tirant cap al barranc xino xano... al final arribem fins la cruïlla que permet o tornar cap el cotxe o visitar la Cova Pintada que dona nom al barranc. I val la pena. Per cert hi ha una colònia d'insectes estil trilobits amb les vores blanques i la closca negra, amb puntets, d'uns 3 centrimes de llarg. Molt curiosos.

Tornem fins al cotxe i sopem. Castanyes i panellets no falten. Els gossos estan cansats de debó. I nosaltres també.  Demà serà un altre dia... però del CP-6 o el CP-4 no se'n parla...  la Gemma, el Pirlo i la Duna faran bicicleta. I naltros... doncs algun avenc que hi hagi tot tornant... Ens llevem a les 11 am. I per tant perdem un bon tros del dia. Però encara vam poder fer quelcom de profit. Però això ja ho explicarem...

Una sortida de SIS siseros! Molt bona companyia, molt bona sortida.



 A la pròxima,

Tomàs.