SORTIDA ANUAL ARBÀS – SISTEMA FELIX TROMBE

DIA 10 i 11/09/20

El cap de setmana del 10 al 12 de setembre va ser un d’aquells aprofitat al 200%. A finals d’estiu la gent sempre porta una acumulació d’energia important, segurament  perquè ja s’acaben les vacances i es vol aprofitar fins l’últim instant per generar els bons records que ens acompanyaran durant les èpoques més fredes de la tardor/hivern. Potser per això la proposta d’anar a França va ser molt ben rebuda i els espeleòlegs/gues de la SIS van sortir com opòssums de tot arreu, apuntant-se a la sortida ràpidament i formant un grup, entre grans  i petits, d’unes 25 persones.

Com ja va esdevenint costum (i aquest any ha estat declarat directament “tradició”), el punt de trobada i centre d’operacions es fixà al pàrquing de la Fontaine de l’Ours. És un lloc privilegiat per l’espeleòleg, que se sap envoltat de forats i coves per tot arreu als seus peus, amb catifes de boscos humits i màgics que amaguen les entrades camuflades als diferents punts del sistema Felix Trombe, que és el nostre clar objectiu espeleològic.

Zona de quartell general a la Fontaine de l'Ours

Farem una breu presentació del Sistema Félix Trombe o Coume Ouarnède, que prou s’ho mereix. Es troba al massís d’Arbàs, als Pirineus francesos just al sud de l’Alta Garona (Occitània) i comprèn un conjunt immens de galeries i pous que arriben a un recorregut de més de 115Km de distància i 1000m de desnivell vertical, amb més de cinquanta entrades i connexions que permeten jugar i perdre’s (mai millor dit) pels laberints de les seves entranyes. Dit això, i amb el tou d’opcions que això presenta, el primer que vam haver de fer va ser escollir les rutes que es volien dur a terme en una reunió logística prèvia, totalment necessària per preparar el material comú, seguint sempre les instruccions del famós llibre vermell (Le tour de la Coume Ouarnède en 24 cavités, de Stéphane Boyer i Jean Flandin), que sempre intenta aportar una mica de llum al jeroglífic que representa la topografia d’un sistema tan gran com el Félix Trombe.

Per endinsar-nos una mica en les profunditats, i sense massa prolegòmens, a continuació es resumeixen totes les cavitats i travesses espeleològiques que es dugueren a terme durant el cap de setmana. 

1.- TRAVESSA HERETIQUES – MILLE  //  TRAVESSA MILLE – HERETIQUES

Durada variable d’entre 4 i 6 hores, quedant contrastat que la participació d’adolescents en els grups (sigui d’edat o d’esperit) fa baixar considerablement el temps de ruta; per posar un exemple extremista: alguns participants van arribar justets de forces al camp base després de 6 hores intenses i d’altres van arribar corrents per tota la pista d’aproximació després de menys de 4 hores, per fer la mateixa activitat...

La travessa en sí és d’allò més bonica sigui en el sentit que sigui, només s’ha de tenir en compte que en el sentit Herétiques-Mille es remunta el riu, i en el sentit contrari el tram de riu es fa de baixada. El grup format pel Marc, Mireia, Ariadna, Gemma i jo mateixa (Mònica) farem la primera opció.

La zona d’Herétiques és inicialment tancada i angosta, amb diversos pouets verticals que comencen estrets i es van obrint a la base, juntament amb algun meandre que es fa sense problemes, tot i que la roca seca i punxeguda deixa clar que no ens trobem en la part més activa de la cavitat. Així s’avança una hora i mitja fins que gairebé sense veure-ho venir apareixem davant una negror inacabable, on una sala de gegantines dimensions s’intueix al fons i els frontals no arriben a trobar parets per il·luminar; estar clar que hem arribat a la gran sala de Trou de Vent, a -90m. En el primer tram d’aquesta sala s’avança baixant entre tartera i roca bellugadissa, descendint blocs de pedra despresos, i posteriorment cap al final de la galeria (on hem de trobar la connexió amb el final de la ruta Trous de Mille) el terra s’aplana i solidifica, fent un caminar còmode i agraït. Sortint de la gran sala ens trobem amb la primera indecisió de la jornada, no tenim clara la continuació però apareixem sobre d’un pou d’uns 15m amb una corda fixe enfangada que serà preludi del que ens espera... Després de la incertesa, el Marc i la Mireia veuen clar que la part de baix del pou avança, per tant, tothom cap avall. Allà ens espera la zona més estreta, enfangada i encucada de tota la travessa.

"Petates" maltractats en les zones de de fang i estretors

L’avançament es fa feixuc i lent perquè l’espai entre parets no permet ni girar el cap amb el casco, mentre les botes enganxades al fang volen quedar-se allà i el cos vol avançar. De cop apareix un vell “electron” que ens fa dubtar si amunt o avall, però decidim fer cas a la gravetat i seguim avall, passant per la batejada “vagina xucladora”, doncs realment per alguns sortir d’allà va ser com tornar a néixer... Just després d’un tobogan de fang i a l’altre banda del petit sifó escoltem que hi ha l’altre grup que està fent la ruta en sentit contrari!! Per fi ens hem creuat, i això sempre fa il·lusió i renova les energies. Creuem quatre bromes amb l’Anna, els dos Xavis, l’Alicia i el Joaquín, i cadascú segueix amb els seus camins oposats.

Els dos grups que fent travesses oposades el divendres, ens trobem a la zona enfangada

A partir d’aquest punt el paisatge canvia totalment. Hem trobat la part activa de la travessa, és a dir, l’aigua corrent, i ja no la deixarem fins gairebé a la sortida. Ara es tracta d’anar remuntant el riu fent servir tot lo possible: braços, cames, colzes, genolls, passamans fixes, cordes, grimpades... i sempre amb peus a l’aigua (si només són els peus serà una sort). Els curs de l’aigua és espectacular amb una gamma cromàtica negra i grogosa que ens acompanyarà tota l’estona resseguint el meandre; la ruta no té pèrdua perquè s’ha de seguir el riu amunt fins a trobar les cordes de remuntada cap a la boca de True de Mille.

El Roger en un moment del descens per la zona activa de la travessa (dissabte)

Sortim amb la penombra encara dibuixada al bosc i tornem contents cap al camp base, i ens sorprenem gratament quan passem pel costat de la boca d’Herétiques i escoltem que l’altre grup (el que ha fet Mille-Herétiques) està sortint al mateix temps que nosaltres. És més difícil del que sembla, aquesta coordinació!

Fem la fotografia de rigor, i a buscar el bon sopar i cerveseta fresca que ens mereixem.

Aquesta mateixa doble travessa la van fer el dia següent el Guillem, Roger, Miguel, Arnau, Marc, Peluco, Carles i Lluc, a l’estil cronoespeleologia ;D.


Grups de divendres retrobats a la sortida de la travessa Herétiques-Mille i viceversa
Roger, Guillem i Miguel durant la travessa Mille-Herétiques de dissabte

Peluco, Roger, Lluc, Carles i Marc després del retrobament dels dos que feien travesses oposades
Mònica, Marc, Mireia, Ariadna i Gemma, apunt d'entrar a Herétiques per començar la travessa.

2.- TRAVESSA PONT DE GERBAUT – PYRÉNOIS

Era la travessa llarga del cap de setmana, d’una durada prevista de 10hores.

Els valents intrèpits que van fer un pas endavant per a la gesta van ser finalment els Marcs (Rubiralta i Pirlo), i l’Alicia i el Joaquín, els amics mallorquins que també s’apunten a la tradició anual de Félix Trombe.

L’aproximació és una mica llarga i perdedora, fins arribar a la dolina on es troba l’entrada a Pont de Gerbaut, magnífica, amb ponts de pedra custodiant l’inici de la travessa. A partir d’allà el grup ja comença ràpidament a anar per feina, amb una sèrie de pous consecutius instal·lats tots en fix pels equips d’espeleologia francesos amb corda d’aquella fineta i maca, d’aquella ràpida de 8,5mm de diàmetre que agilitza el descens per anar a buscar la part activa del riu Pont de Gerbaut, trobat amb poc menys d’una hora; el fet de no haver hagut d’instal·lar tota la primera part, s’agraeix, encara que la zona està perfectament equipada per muntar-la en doble. Tot i que el riu no té un cabal generós l’aigua està realment glaçada, i és el moment de posar-se el neoprè complet i estirar-se dels cabells per no portar-ne un de més gruixut...

Zona activa i estreta amb aigua fins gairebé al maluc
El neoprè sencer és recomanat per la majoria de ressenyes, que apunten el creuament d’un possible sifó, però finalment i gràcies a que les pluges no havien afectat massa la zona en els darreres setmanes, no es va haver de submergir tant el cos. L’aigua serà una companya més de travessa durant 4 o 5 hores, arribant a mitja cama tota l’estona, amb puntes màximes del maluc, i regalant un paisatge de contrastos negrosos i groguencs espectaculars. Tota aquesta part activa és d’allò més divertida i variada, amb els peus tota l’estona a l’aigua, amb gours encisadors, cascades actives, pous regats i molt regats... Per acabar aquesta zona activa, el comiat no podia ser d’altra manera que amb un passamà  ben alçat, seguint el contorn d’un pou d’uns 35m, batejat com el “passamà de la mort”. S’agraeix que els instal·ladors originals del pas fixe es dignessin a posar un cable de peu per ajudar a travessar-lo al més pur estil Indiana Jones, tot i que això no evita que els espeleòlegs/gues a vegades es facin preguntes que és millor no fer-se: Sobre l’estat de la corda i el temps que fa que està allà, sobre els metres que hi ha just sota el cable de peus, i sobre tots aquests fantasmes que a vegades poden aparèixer pel cap davant de passos complicats. 

Aquest passamà dona peu a una galeria fòssil que ja encara l’últim tram de la travessa, i també implica el comiat de l’aigua i per tant el comiat del neoprè... toca reorganitzar pots estancs, creuar dits perquè l’hermeticitat hagi complert la seva part amb la roba seca, recuperar forces i temperatura amb algun mos calent, i tornar a arrencar sense deixar passar massa temps.

L'Alicia observant les meravelles que l'aigua presentava durant la travessa

Observant les varietats cromàtiques de la zona activa del riu
A partir d’aquest punt el paisatge i la ruta canvien, la zona es torna més estreta i perdedora, però hi ha moltes fites indicadores que faciliten la feina... Tot i això, el cansament acumulat comença a aparèixer, ja es porten unes 7h de ruta i les remuntades de meandres amb les bosses carregades de neoprens i cordes xopes ja no es fan amb la mateixa velocitat que al principi. A partir d’aquí es va avançant i es van obrint galeries més amples fins a la zona de creuament amb altres rutes possible fins a l’encreuament amb la travessa entre Pene Blanque i Pyrenois. Tot i que Pene Blanque era una opció més ràpida, plana i directa, les coses fàcils no sempre són les escollides, i en aquest cas la sortida es farà per Pyrénois, remuntant pouets d’aquells que et fan sentir petit, amb caigudes de 80m al voltant, i desinstal·lant el material deixat pels companys que han fet la travessa de Pyrénois – Pène Blanque unes hores abans. Tot i el cansament es nota que la sortida està a tocar, i amb un total d’unes 9hores a l’esquena, es torna a sentir l’aire fresc a les cares, sempre benvingut. Ara ja toca fantasiejar amb el sopar, la foguera, la companyia i la cerveseta, que ha estat més que guanyada!

L'Alicia, el Marc Pirlo, el Marc Rubiralta i el Joaquín formen l'equip d'intrèpids aventurers

3.- AVENC MICHELLE:

Durada – 3hores. Com que la travessa Heretiques – Mille  es va fer curta per alguns practicants de la crono-espeleologia de dissabte, van cercar un nou objectiu factible tenint en compte el material disponible i les cavitats properes. L’avenc escollit va ser la Gouffre de Michelle, on un amable grup d’espeleòlegs francesos ens havia indicat que estaven fent exploració, i que la boca es trobava a uns 20 minuts caminant. Sense cobertura mòbil a la zona, i sense massa detall topogràfic, el grup de valents del Peluco, Lluc, Roger, Carles i Arnau, se’n van anar a la cerca de Michelle. I després d’una bona estona pel bosc, la van trobar i s’hi van endinsar.

Peluco, Lluc i Carles preparant-se per entrar a l'avenc Michelle

Arnau a la boca del Michelle
La cavitat de Michelle està en actual exploració i desobstrucció, tal i com havien mig explicat els francesos abans. Per això no sabíem ben bé què es trobarien i fins on arribarien els nostres espeleòlegs. La seva aposta va ser la descrita en la topografia: Van descendir els primers pous de 11, 8, 6 i 11m fins arribar a la bifurcació. Allà van optar per baixar per el ramal dret però de seguida, al cap d’uns 10 metres, ja van veure que la via no estava preparada pels descens (deuria ser la via de nova exploració) i van recular cap a la via esquerra. Allà van encadenar tres pous de 21, 18 i 57m fins arribar a la zona més estreta (Etroitures a la topografia), i des d’aquest punt ja no es va poder seguir avançant doncs és una zona obstruïda per roques esllavissades que taponen els passos estrets descrits. Per tant, aquí es va acabar l’inspecció de l’avenc Michelle, es va desfer el camí baixat i es va retorna al camp base de la Fontaine d’Ours per escalfar els ànims a la vora del foc tot compartint l’experiència amb la resta de companys/es.


Més informació sobre Avenc Michelle

Track aproximació a la boca des de Fontaine de l'ours (wikiloc)

4.- TRAVESSA GOUFFRE PYRÉNOIS – GROTTE PÈNE BLANQUE (Xavi Serra)

Durada – 6/8h.

Aquesta darrera travessa no va estar faltada d’anècdotes, però millor llegir-ho de primera mà amb aquesta super-crònica que ens deixa el company Xavi Serra:

“La travessa Gouffre du Pont de Gerbaut – Grotte de Pène Blanque, com moltes d’altres allà, està precisament equipada per fer travessa, és a dir que es va recuperant la corda que s’utilitza per progressar. Aquesta concretament només requereix corda per accedir per Pont de Gerbaut. La sortida per la cavitat horitzontal de la Grotte de Pène Blanque no precisa d’instal·lar cordes i totes les que a l’interior ajuden a progressar per ressalts, passamans i tobogans estan instal·lades en fixe.

Entre tots els que gaudíem del cap des setmana espeleològic, n’hi havia que estaven ben informats i sabien que la sortida per Pène Blanque et premiava amb una senyora pujada de 150m sobre un ferm de tartera per superar el coll de camí cap el cotxe que, francament, carregats amb l’equip i després de la travessa que s’havia de fer no era quelcom que vingués de gust a ningú. És per això que uns quants vam proposar d’instal·lar la Gouffre de Pyrénois i així estalviar als que entraven per Pont de Gerbaut la penosa tornada sortint per Pène Blanque. Dit i fet. Proposta final: uns entraran per Pont de Gerbaut i sortiran per Pyrénois mentre que els altres entrarem per Pyrénois i sortirem per Péne Blanque (de pringats n’hi ha sempre!)

La variant proposada no estava planificada des del començament, més aviat va ser un improvisació sobre la marxa. I en espele les improvisacions sempre són sorpresives. Disposàvem d’informació i de material, però sempre sempre sempre és d’agrair conèixer la zona, els camins i caminois, tenir localitzades les boques, topos actualitzades, etc.

La Gemma, en Xali i jo mateix (Xavi) vam ser els tres que ens vam aventurar a entrar per Pyrénois i deixar-ho instal·lat per als valents de Pont de Gerbaut. La informació trobada deia de dur 20m (R3+R5) + 35m (P8+P15) + 65m (P20/30), 15 xapes i cintes, però vam haver d’adaptar-nos al material que teníem perquè no disposàvem de corda de 65, i la vam substituir per unes de 30m+45m.

Sortim amb cotxe des del pàrquing de la Fontaine de l’Ours baixant per la D13B i en un trencant molt tancat a l’esquerra del camí de l’Hameau de Labaderque enfilem cap a la pista. Deixem el cotxe allà on també s’indica el camí per anar a la Grotte de Pène Blanque. Amb l’equip a l’esquena seguim les indicacions, ara ja precàries, de com arribar a la boca de Pyrénois; i és que hi ha el petit detall a tenir en compte de que cap dels 3 sabem francès i hem de tirar d’imaginació per entendre la ressenya que hem trobat. Ho tenim clar fins que passem per davant d’una petita boca a tocar de l’esquerra del camí. La boca bufa molt i pensem que pot ser la Buhade dech Gandil. A partir d’allà el caminet puja una mica, fa un gir a l’esquerra i és aquí quan ens col·lapsem amb les darreres 4 línies de la ressenya: “50m plus loin, dans une épingle à cheveux à gauche, part une petite sente bien marquée sur la droite (Azimut 340º). La suivre sur 130m Avant de prendre lout droit dans la pente (Azimut 300º) sur une distance de 70m. L’entrée s’ouvre sur un petit replat , au pied d’un bosquet.” Mai 4 línies escrites s’havien mirat de llegir, traduir, interpretar i desxifrar del dret i del revés tant com en aquell moment. Mentre en Xali aprenia a utilitzar l’aplicació GPS del seu mòbil (bon moment), la Gemma i jo buscàvem cadascú per la seva banda el que podia ser una pista del camí a seguir. Ens hi vam estar una bona estona, més del que esperàvem, i al final en Xali va guanyar la batalla al GPS i ens va fotre un crit dient que semblava que havia trobat la boca. Havia seguit un track que li marcava el mòbil des del camí que havíem estat fent i pel mig del bosc. La Gemma i jo estàvem força dispersats d’on estava realment l’entrada, però mentre un dels tres l’hagués trobat ja n’hi havia prou. Amb tot el que ens havia costat, en Xali va marcar amb reflectants el camí de tornada cap el cotxe per l’altre grup d’espeleòlegs que més tard sortirien per aquí (els que feien la travessa Pont de Gerbaut – Pyrénois) , per facilitar-los la feina tot el possible.

Aparcament i preparatius per atacar Pyrénois

Ja vestits, preparats i amb les cordes ensacades ens disposem a entrar. Instal·lant a l’arbre que hi ha a 2m de la boca, primer entro jo, darrera meu ve la Gemma, i finalment en Xali amb les cordes de 30m+45m tanca el grup. La meva primera sorpresa és quan trobo que a dintre ja està tot instal·lat en fixe. Les cordes, mallons i xapes s’aprecien una mica vells ja, per tant, i tal i com em van ensenyar (entre elles la Gemma anys enrere) sempre que es pugui és millor instal·lar de nou, duplicar i fer ús del teu propi material.

 L’entrada és estreta, tot just un ressalt de 2m i una rampeta que dona a un pou de 6m. La corda arriba perfecta a la base d’aquest pou. Tot bé fins ara. Uns 8 metres de zona plana i estreta ens porta fins arribar a la Y de la capçalera d’un pou de 10-12m. La topo deia 15m. Aquí ja posem corda nova i a mitja baixada un desviador per evitar fregament i poder baixar tranquil·lament fins a la base. La continuació és per sota del sentit que portem entrant. En aquest punt un primer ensurt: després de sentir un frec a frec per sobre meu veig un llum que cau i puc distingir un casc que rodola i rodola avall, sentint al mateix temps la Gemma que em crida que l’agafi. Impossible, soc encara a 3m enfilat sobre una roca buscant la continuació, però escoltem que el casc deixa de rodolar. La Gemma acaba de baixar i se’l fa seu alleugerida. El casc indicava el camí a seguir, i només després sabrem que si hagués continuat rodolant se l'hauria engolit el pou de 110m que s’obria sota nostre.

Allà on la Gemma recupera el casc, al peu del pou de 10-12m, cal deixar força corda per guanyar la verticalitat dels que baixen i dels que més tard hi hauran de pujar per sortir. Nosaltres seguim amb una ajupideta que dona accés a una altra instal·lació que per la topografia hauria de ser la capçalera d’un pou de 20m. Canvi de corda, baixada obliqua empinada fins a un replà amb molts ancoratges: químics, xapes i cordes per tot arreu... però en cap cas em dona la sensació que allò hagi estat un pou de 20m com diu el dibuix... per això la Gemma (que és qui porta la topografia) se la va mirant, potser sospitant o dubtant.

 Mentre soc al replà sento que la Gemma (jove però espeleòloga sènior amb molta exploració a les espatlles) i en Xali (espeleòleg més aviat novell) parlen de les seves experiències espeleològiques anteriors: de les tècniques apreses, de les Y de capçalera, dels canvis de sentit, dels passos de nus, etc.

Zones de progressió per cordes fixes instal·lades en tota la travessa

Topografia aproximada de l'alçat (Xavi Serra)

En Xali és el següent en baixar i allà estem els dos preparant el descens al pou teòricament de 30m. Val a dir que ens hi estem força estona, i la Gemma s’impacienta i pica de peus a terra per treure’s el fred de sobre. En Xali és qui instal·larà ara i baixarà primer, i plegats fem i refem la Y de capçalera i el nus per empalmar les cordes unes quantes vegades fins que ho veiem bé. Comença els descens amb uns primers 3-4m estrets, després un desviador que mantenim igual que la instal·lació fixa (si hi és serà per algo) i el Xali continua baixant i baixant... de cop ja li sentim dir que allò que s’obre sota seu és molt gros, i que no veu on acaba. Veient el que diu l’aconsello de treure la corda de la bossa per tenir localitzat en tot moment el nus de final de corda i saber quanta n’hi queda. Al cap de res ja el sentim dient que se li ha acabat la corda, que té el nus del final gairebé a la mà i que tot i intentar-ho no ha arribat al que sembla una cresta des d’on es veu una corda ascendent i un passamà. Gairebé ho tenim, però no... Merda!

La Gemma i jo ens mirem  i comencen a sorgir els primers dubtes de si estem o no al forat que toca. D’alguna manera sí que s’ha progressat tal i com deia la ressenya, però no tot coincideix exactament.

Ara li toca recular al Xali, i no hi ha altra opció més que pujar per on ha baixat fent un canvi de sentit, just allò que fa una estona repassava verbalment amb la Gemma. Concentrat segueix fil per randa les instruccions que li adreço des de dalt, ho fa perfectament i en uns minuts ja el tenim al replà. Com que ha quedat clar que és impossible arribar a la cresta amb la corda instal·lada, caldrà instal·lar-ne una de més llarga (encara que sigui per pocs metres). En aquest punt debatem de nou sobre com pot haver estat que no ens arribi la corda, sobre si estem o no on diu la topografia, sobre el fred que no ajuda, sobre dubtes de si tornar a baixar, d’angoixes, d’algun comentari d’abandó… Però tot són fantasmes de l’espeleologia, i tot és posar-s’hi per superar-los. Canviem la corda per una de més llarga (devem haver fet la instal·lació aquella 4 ó 5 vegades ja!), i en Xali que ja s’ha espolsat el neguit de sobre, tornar a baixar intrèpidament. Aquest cop sí que sí. Prop de la cresta ha de pendular i guanyar-la, i s’hi està una estoneta fins que ho aconsegueix. Un cop fixada la corda, la següent en baixar és la Gemma que està encarcarada de fred. Jo de baixada ajusto encara una mica més el desviador per evitar el fregament i en Xali aprofita per fer alguna foto mentre la Gemma i jo baixem a la cresta que tant se’ns ha resistit.

 Arribats a aquest punt ara cal enfilar per una corda fixa que la topografia anomena E15. Sabem que per sobre la cresta hem de trobar una galeria que continua cap a la Grotte de Pène Blanque, però abans d’això fem un merescut descanset i recuperem forces. Poc a poc anem veient clar que sí estem on toca i que ho hem fet tot bé, però la topografia no és del tot encertada i ens ha portat més d’un maldecap. La ressenya diu R3+R5+P8+P15+P20/30 però d’altres consultades posteriorment ja en la comoditat del sofà a casa diuen R2+P6+P10+P15+30m i pendular per evitar el Pou Martine de 80m. El fet, però, és que som on som, considerem que encertadament, i ens sobta comprovar que hem estalviat corda i tenim 30m que haguéssim hagut d’utilitzar i que finalment no ha estat necessari. Oh, sorpresa!

 Ara la Gemma se sent forta, de fet n’és de forta… molt forta, agafa la topo per les banyes i comença a marcar el camí i el ritme. La galeria avança entre blocs, tobogans (en algun vam haver de posar una corda per ajudar) i ressalts. La brúixola del mòbil d’en Xali es demostra molt útil i permet avançar sense dubtar. La Gemma grimpa i desgrimpa com vol, amb una facilitat sorprenent. En Xali i jo, ambdós amb més envergadura, ens sentim maldestres davant tanta agilitat, però fem el que podem. La noia fa gala de la seva habilitat escaladora recentment provada i premiada a Xile, ah carai!... S’ha de dir tot!

 Trobem trams de corda, gairebé tota en fixe, per superar ressalts i un pou de 12 ascendent. Durant la nostra progressió en Xali i jo hem anat posant reflectants per guiar als incombustibles de Pont de Gerbaut que hauran de sortir per aquí en poques hores. Quan ja hauríem de ser prop de la connexió amb la Pène Blanque… de nou incertesa. No trobem una “grosse corde” que la ressenya descriu clarament. Allà els tres busquem, fem i refem les galeries en un sentit i un altre i no trobem res. De fet tot es veu molt trepitjat i marcat, tobogans i galeries, però no hi ha evidència clara de quin camí s’ha de seguir. Diem de recular fins un punt clar i inconfusible de la ruta que hem seguit per veure si se’ns ha passat algun punt o marca o la “grosse corde”. La Gemma comença a estar nerviosa, la veig asseguda concentrada en la topo. Estic just a sobre d’un ressalt que hauré de baixar per anar-la a trobar quan de cop, voltant el cap a la dreta, veig a uns 3-4m, al peu d’una rampa, el que sembla una corda amb nusos. S’ha de dir que la corda està bruta, molt bruta, i que ha estat un cop de sort veure-la perquè és del mateix color que el terra. Informo als companys i els sembla mentida que havent passat tots per aquell punt varies vegades ningú hagi vist fins aquell moment la “grosse corde” dels nassos. Problema resolt.

Zona del laminador

 Enfilo tobogan amunt agafat a la “grosse corde” i sembla que metre a metre s’esvaeixen els dubtes i que la sortida és més a prop de ser una realitat. Algun altre ressalt i passamà, i després un laminador per on clarament corre aire. Ara ja es tracta de seguir el laminador, a estones ajupit i d’altres a la gatzoneta, sempre en direcció a l’aire. El laminador es fa llarg, però finalment es veu llum, llum natural que entra per les dues finestres de la boca de la Grotte de Pène Blanque.

La boca és maca (recorda la boca de l’Avenc de Can Sadurní però en horitzontal), i la vista de la vall boscosa que s’obre reclama un moment d’abstracció i reflexió.

Hi som els tres i ens felicitem, no podia ser d’una altra manera. Fotos de rigor, recuperar forces i confiar que els companys trobin el camí que els hem instal·lat i marcat, i puguin sortir per la Gouffre de Pyrénois.

A nosaltres ja només ens resten de baixar els 8m de ressalt per la corda fixa que facilita l’entrada/sortida de la boca de Pène Blanque i, un cop tornem a trepitjar la fullaraca del bosc d’Arbàs… iniciar la penosa pujada de 150m pel caminoi arrecerat a la paret de roca que dona nom a Pène Blanque.

En Xali aprofita per trucar i avisar de que ja hem sortit, i segons sembla fa bé donat que ja n’hi havia que s’impacientaven amb la nostra tardança… i és que ens hem estat aproximadament 3-4h més de l’esperat. La Gemma, qui si no?!, és la primera que arriba al coll, després en Xali i per últim jo. Des del coll en Xali diu que les recomanacions són de no agafar cap camí ni a dreta ni a esquerra sinó creuar  bosc a través fins arribar el camí que havíem fet pel matí. Dit i fet. És una estona de passejada, ja fosc, pel bosc d’Arbàs fins a retrobar el camí i arribar a l’aparcament. Deuen ser les 20:30 quan arribem al cotxe. De tornada al campament general, vora el foc, explicacions i intrigues de la nostra aventura, i al cap de 3h arriben també els incombustibles del Pont de Gerbaut. Ara ja sí que tot és festa, i ben sopats i beguts i acompanyats païm satisfets el que ha estat el cap de setmana de sortida d’espeleologia de la Diada 11/2020"

Equip de valents format pel Xali (Xavi Aliaga), Xavi Serra i Gemma Sendra

Lògicament, a part de l’espeleologia, que és la columna vertebral de la sortida, durant 3 dies de convivències hi ha temps per a tot i més... A destacar, la gran il·lusió que ens emportem els 10 espeleòlegs de divendres quan després de 6 hores travessant un sistema humit, enfangat, fred i estret, ens trobem els companys del centre d’operacions empalant un colom/faisà/pollastre sobre el foc, donant voltes amb un sistema digne de l’enginyeria punta moderna (en aquest cas, una imatge val més que mil paraules)... i tot aquest ritual embolcallat a més amb tastets de ratafia “casa Roger”, vins ben bons, ametlles torrades, botifarres i tot el que faci falta...

Enigmàtic colom/faisà/pollastre rostint-se a l'estil SIS.

També hi ha hagut temps de fer excursions sobre terra, com la sortida des de Fontaine d’Ours al Tuc de Paloumère (1608m), o excursions familiars a la caseta de Roquépi envoltats d’animalons de tot tipus, o classes reduïdes de ioga/estiraments... Durant la nit també es va poder experimentar la rostida a l’estil americà de núvols de galindaina (la pobre família francesa que va venir a socarrimar el primer núvol ens va veure a tots amb una cara d’astorament tal, que ens van regalar la bossa sencera de núvols... i va durar menys que poc). També va haver-hi, amb poc èxit, cerca de bolets... i tot i les llegendes que corren, de que no fa tan de temps s’havien arribat a fer “fites” de rovellons, nosaltres no vam trobar més que alguna llengua de bou i algun apagallums.

Resumint, i com podreu veure per l’extensió de tot allò descrit en aquesta crònica (tirant a novel·la), va ser un cap de setmana aprofitat al màxim, amb un ambient inigualable, que va servir per forjar nous records, aventures, llegendes i reptes per a tots aquells que vam tenir la sort de poder-hi participar.

I tal com marca la nova tradició establerta, ara toca esperar amb ganes la següent trobada a Arbàs per seguir descobrint i gaudint d’aquest meravellós Sistema que és el Felix Trombe i tot el que l’envolta.

Totes les activitats van ser realitzades amb cura, i seguint tots els protocols COVID de mascareta, desinfecció i neteja d’espais comuns.


FOTOS: Recopilades de tots/es els assistents

TRACK aproximació Avenc de Michelle: Anna Martínez

MATERIAL: Segons recomanacions del llibre Le tour de la Coume Ouarnède en 24 cavités, de Stéphane Boyer i Jean Flandin


Espeleogirls - AVENC DEL GINEBRÓ


DIA 25/07/20

L’avenc del Ginebró és un avenc sorprenentment desatès considerant la seva bellesa , senzillesa, aparentment curta aproximació i versatilitat d’instal·lació amb spits i múltiples naturals. Així ens el van recomanar i ens va semblar una aposta fantàstica com a reconciliació post-desconfinament de l’equip purament femení del club. Les espeleogirls. Aquest cop integrat per la Marta, la Rebeca, l’Ana, la Mònica i jo (la Mireia), que amb molt respecte i alhora il·lusió m’he ofert a redactar aquesta crònica de la sortida fent-li relleu a la Mònica, l’oficial redactora, que va molt estressada aquest mes de pre-vacances amb la feina.
Ana, Mònica, Mireia, Marta i Rebeca - SIS 
          Dissabte 25 de juliol, un cop fet el cafè al Bar Cargolet de Begues ens retrobem totes al pàrquing que es troba a mig camí de la pista que surt de Begues cap al monestir budista. Allí trobem un camí còmode que es dirigeix a la Morella i el resseguim durant dos quilòmetres fins que ens trobem el torrent de la Riera de la Morella a mà dreta. El camí, inexistent per la malesa, serpenteja sobre el torrent. La Marta i l’Ana obren pas entre el rebel matollar composat principalment per càrritx i garric. Tot i conèixer el típic paisatge del Garraf i enganyades per la canícula, tret de l’Ana totes duem pantalons curts (espero que després d’aquesta sortida n’aprenguem) així que l’espectacle és de comèdia:  la Marta armada amb un bastó com si fos un Botafumeiro, aparta curosament les teranyines que barren el camí per no fer malbé la casa de les aranyes, l’Ana també però amb menys cura;  unes xisclen a cada aràcnid, ara desnonats, que veuen volar; altres riuen dels crits i esbufeguen per la picor de les cames i la xafogor del sol abrusador;  en el meu cas, oblido la fauna ja que un petit esquinç fet al començar el camí m’obliga a concentrar-me amb el terreny irregular i imprevisible. Potser semblaran paraules exagerades però aquells 300 metres de torrent, fins que l’Ana amb el seu ímpetu característic crida “ja veig la boca!”,  seran el record insígnia d’aquesta sortida.
Un cop a la bonica boca de l’avenc, guarnida per fulles verdes lacades, ens mirem totes, sospirem i ràpidament ens col·loquem el material per escapar del sol del migdia.

La Rebeca instal·la el primer pou que s’eixampla des de la boca 25 metres fins al terra, on trobem fauna variada: un escurçó i una granota que més endavant saltarà sobre la Mònica exigint un petó llegendari. Allí agafo el relleu i em disposo a instal·lar els tres pous consecutius de 13 metres de la via directa que fan cota  a -70 m. Aquest pous, separats per alguna estretor, són força més tancats que el primer però divertits d’instal·lar donat a que hi ha un excedent de spits i naturals per baixar còmodament. Ens sorprenem de les formacions que trobem a la petita sala del fons i disposem les llums estratègicament per la foto final.

           De pujada, mentre la Marta i l’Ana desinstal·len, busquem la via Nico amb molt poc d’èxit. Creiem que cal fer una escalada però no ho veiem massa clar i el meu turmell demana fer mínims. Així doncs som fora al voltant de les tres de la tarda i amb resignació ens disposem a desfer el camí del torrent. Altre volta xiscles i rialles entre els matollars, aquest cop amb la panxa buida. Trobem un foradet a mà dreta gairebé al finalitzar el torrent que més endavant descobrim que és el petit avenc del Pic.
         Un cop al cotxe, ens refresquem i ens deixem portar per la gana fins al Cargolet. Dinem mentre comparem les esgarrinxades de les cames que més endavant lluirem a la platja de Gavà amb un merescut bany a mitja tarda quedant així inaugurat el retorn a l’activitat de les espeleogirls.
Cerveceseta de celebració a Can Cargolet de Begues
MATERIAL AVENC DEL GINEBRÓ
Cordes per ordre: 40 – 60 - 20
2-3 Cintes
10 mosquetons amb xapa
10 mosquetons sense xapa
Anclatges: spits, parabolts i naturals
Per l’aproximació, no aniria malament una dalla per obrir-se camí pel torrent...☺☺☺☺☺

Crònica: Mireia Pesarrodona

LLIBRE “COLEÒPTERS CAVERNÍCOLES DE CATALUNYA” - Joan Pallisé i Clofent

DIA 16/07/20

Us informem que ja teniu a la vostra disposició el nou llibre “COLEÒPTERS CAVERNÍCOLES DE CATALUNYA” del nostre company Joan Pallisé i Clofent, veterà i actiu membre de la SIS des de l'any 1970. Aquesta publicació forma part de la col·lecció "CET de Llibres" que difon, per mitjà de l'editorial Omnia Books, els treballs realitzats pels socis del Centre Excursionista de Terrassa. Celebrem que surti a la llum aprofitant el 50è aniversari de la SIS del Centre Excursionista de Terrassa i el 40è de la Federació Catalana d’Espeleologia.

El llibre que us presentem ha estat concebut com una eina d’informació i documentació pels espeleòlegs i entomòlegs interessats en el coneixement d’aquest grup de la fauna subterrània del nostre país.

“És un orgull per al Centre Excursionista de Terrassa, conjuntament amb la Secció d’Investigacions Subterrànies, la SIS, i just en el seu 50è aniversari, poder oferir-vos aquesta obra que amb tanta passió, dedicació i meticulositat ens presenta el seu autor, consoci d’aquesta entitat. Gràcies, Joan, per contribuir que tots els qui compartim aquest planeta ens coneguem una mica millor!” (Xavier Busom i Masjoan - President del Centre Excursionista de Terrassa)

Cal agrair a la Federació Catalana d'Espeleologia i a l'Associació Catalana de Bioespeleologia pel seu inestimable suport.



SOBRE L’AUTOR:

Nascut a Montblanc (Conca de Barberà) l’any 1951, Joan Pallisé i Clofent és Enginyer Industrial i Màster en Intervenció Ambiental. Professionalment ha treballat en el món industrial dins els àmbits de l'enginyeria de control, de l’energia i del medi ambient, havent realitzat diversos llibres i publicacions en revistes especialitzades.

Ha estat director del Servei Meteorològic i director general de Medi Natural, a la Generalitat de Catalunya.

De molt jove s’impregnà en la tradició de l’excursionisme català i del seu esperit naturalista, desenvolupant les primeres activitats al Club Excursionista Montblanc i posteriorment al Centre Excursionista de Terrassa, molt especialment a les seccions d’espeleologia (GIEM i SIS).

A la primera meitat de la dècada dels seixanta començà les activitats espeleològiques a les Muntanyes de Prades, que a poc a poc s’estengueren per tot Catalunya i la resta de l’estat. Dins les activitats desenvolupades s’hi compten centenars exploracions, recerca de noves cavitats, topografies i algunes troballes arqueològiques. A partir de l’any 1968 entrà en contacte amb el Museu de Zoologia de Barcelona i l’equip de bioespeleòlegs que liderava el seu director Dr. F. Español, interessant-se per aquesta disciplina, presentant alguns treballs als primers Congressos i Simpòsiums d’Espeleologia.

Mentre preparava un llibre de les principals coves i avencs de les muntanyes de Prades, va entrar en contacte amb l’Associació Catalana de Bioespeleologia (BIOSP) i arran d’un article el juliol de 2008 penjat a l’Espeleobloc on els companys informaven de diversos canvis de denominacions (família, gènere...) de coleòpters “cavernícoles”, es plantejà efectuar una recopilació i actualització de dades d’aquest grup, pensant que podia servir com una eina d’informació i documentació per espeleòlegs i entomòlegs interessats en el coneixement de la fauna subterrània de Catalunya.

L’autor és un actiu col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i membre destacat de l’Associació Catalana de Bioespeleologia i de l’Institut Català d’Espeleologia i Ciències del Karst. 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

El 17 de setembre de 2020, a les 20.00h al Centre Excursionista de Terrassa.

ON PODEU TROBAR EL LLIBRE?

TELEMÀTICAMENT:

PRESENCIALMENT:

A la secretaria del Centre Excursionista de Terrassa.



INICIS TOPOGRÀFICS – Avenc Quim Solbas


DIA 29/06/20
El Roger i el Lluc van emprendre el camí de la topografia tot just fa 1 any. Amb uns quants avencs a les seves espatlles cadascú, dues persones de generacions ben diferents es van trobar compartint un interès i una curiositat per aprendre coses noves; era el moment i el lloc adequat, on un espeleòleg de quinze anys (alumne d’institut), i un espeleòleg de trenta-i-pico (professor d’institut), es van animar per descobrir més coses del món de la topografia.
Els que practiquem l’espeleologia sabem prou bé la importància que tenen aquests “dibuixets” de les cavitats, com els podria descriure algú que no és del gremi, però molts cops aquests coneixements es queden just a la primera capa de la topografia: la capa de supervivència, o també coneguda com la capa de saber el just i necessari per anar tirant i defensar-se, o la capa de: ja es mirarà la topo un altre que jo no en sé... Cadascú depenent dels seus interessos, temps, ganes i motivacions s’endinsa en les coses tant com vol o pot.
El Roger i el Lluc no en tenien prou amb la primera capa, i van voler experimentar de primera mà com es creen les topografies que tants cops han passat per les seves mans. I si no hi ha millor manera d'aprendre a caminar, que caminant, no hi ha millor manera d’aprendre a topografiar que topografiant. Els tutorials d’Internet sobre topografia i Topodroid, els vídeos i links d’amics del sector,  les explicacions dels que tenen més experiència en el tema… tot va ajudar a recaptar la informació necessària per començar la pràctica amb les millors condicions possibles.
Les agendes plenes dels dos no va ser impediment perquè tot just fa un any, el 14 de juny de 2019, els espeleòlegs trobessin data i avenc per començar l’aventura. L’avenc escollit va ser el Quim Solbas, ben amagat al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Amb el Disto ben calibrat pel Lluc, i després d’haver fet unes quantes proves a casa (topografiant totes les habitacions i passadissos imaginables de la casa del Roger), el procés a seguir va ser el de realitzar la poligonal i dibuixar amb molta calma els croquis de la cavitat, des del fons cap enfora, sense presses i prenent cura de tots els detalls possibles. La recollida de dades es va fer de dues maneres, amb la idea de compaginar els mètodes semi-clàssic (amb paper i TopoDroid) i el Disto-TopoDroid (programa gratuït de codi obert per utilitzar amb el telèfon mòbil o tauleta) i així poder  comparar impressions un cop les dades són bolcades i transformades en un llenguatge gràfic interpretable.



La part de presa de dades va ser relativament curta amb un sol jornal d’unes 8h dins l’avenc, recopilant i dibuixant. El més llarg ha estat tot el procés posterior, de bolcatge de dades, d’interpretació i d’obtenció d’una composició gràfica acceptable en planta i alçat. Buscant el símil espeleològic podríem dir que si la presa de dades va ser com baixar un pou volat i directe d’unes desenes de metres, el procés posterior ha estat com el de trobar-se una gatera llarga, estreta, punxeguda i esgotadora... i que no s’acaba mai, perquè un cop s’ha traspassat la primera capa de la topografia, llavors s’obren un munt de noves capes amb noves incògnites per seguir avançant: llenguatge de programació informàtica amb els seus “metapost” i “metafun”, programes de composició gràfica com el Therion, estandardització de simbologia i estudi de normativa, comparatives amb altres sistemes topogràfics, projecció digital sobre mapes, etc...
Del que no es pot tenir cap dubte és que per aquelles persones amb iniciativa, curioses i amb ganes d’aprendre, les capes del coneixement no s’acaben mai.

A continuació podeu veure el resultat d’aquest primer treball topogràfic realitzat pel Lluc Casas i el Roger Verdaguer, amb la seva primera topografia de l’Avenc de Quim Solbas.





TOPÒGRAFS:

El Roger i el Lluc el dia de la presa de dades a l'Avenc Quim Solbas.

EINES per TOPOGRAFIA
Disto
TopoDroid
Paper i boli
Paciència
Ganes