dilluns, 2 d’abril de 2012

Avenc del Pla (Muntanya Blanca, Baix Camp)

Val la pena fer-se 144 Km per anar a visitar un avenc de 31 metres de profunditat? (Mitjançant dos pous que es troben, s'arriba a quota -74m)
Doncs s'ho val.

Primer de tot perquè l'Avenc del Pla (UTM: 31 T x: 324693, y: 4549920 alçada 480m) té una sala amb formacions molt boniques i segon perquè el Efren té al mòbil una foto del seu pare (que aquí al costat reprodueixo), jovenet amb bigotet i posat interessant. Per tant anavem a realitzar una traspàs generacional i a fer la foto de l'Efren en les mateixa situació. Els EML tenim aquest punt romàntic de la espeleo. Un dia el Efren haurà de portar la seva descendència a aquest avenc, no molt conegut però ... molt bonic, i fer el mateix.
La foto la vam fer de memòria... i ara... ja se exactament des d'on va ser llençada la foto al Nando. A la propera la farem encara més acurada.

Comencem aclarirint que va ser un dia desastrós per a la fotografia. Curiosament feia molt més fred fora que dintre de l'avenc i per tant... l'objectiu es va entelar contínuament i per arrodonir-ho el flash se'm va quedar bloquejat a superpotència... per tant... moltes fotos se'm van cremar. Tot i això, puc aportar algunes fotos als pocs documents fotogràfics presents al web sobre aquest bonic avenc (club esportiu espeleotorre i la galeria fotografica pinxiriwuancho: 1,2,3,4 molt professionals!)
Aconsello aquest avenc per a fer cursets de fotografia subterrània i espero poder enredar al meu mestre, en Santi Samper, per a que finalment em doni l'alternativa fotogràfica en aquest avenc, doncs és un bon lloc i té reptes fotogràfics per a jugar amb llums, volums, diferents plans, etc.
La zona que queda entre l’acinglerada serra de Llaberia i les planes de Mont-roig del Camp hi ha una serra poc coneguda, caracteritzada per una faixa rocosa de calcàries: la muntanya Blanca. En ella trobarem també la coneguda cova del Blai, que es pot visitar amb la seva entrada obrada, (està tota la info a espeleoindex 'BLAI, COVA DEL'), i altres avencs com el del Pí, o de la Figuera.
Aquesta zona té una bella llegenda envoltada de misteri, dels que li hauria d'atreure l'atenció a en Misterios-Iker :Els Dips. Diuen que a les muntanyes que envolten Pratdip (‘prat dels dips’) i Colldejou s’hi amaguen uns gossos negres d’instints vampírics anomenats dips, que tant atacaven els ramats com la gent que voltava les nits per xuclar-los la sang.


Als dips se’ls representa com uns gossos de color negre –evidentment, una de les bèsties d’un repertori establert i gairebé il·limitat en què és sabut que pot transformar-se el vampir–, amb una llengua fina i vermella, que els confereix una imatge terrible. Sembla que van extingir-se al segle XVIII, però hi ha qui diu que encara corren per aquestes serralades.... i el que es pitjor la llegenda diu que aquests gossos no només xuclaven la sang del bestiar, sinó que entre les seves víctimes hi havia els borratxos noctàmbuls que anaven a beure vi a les tavernes del poble. (ara si que us fa yuyu, eeeeeh?) .

L'avenc es troba a meitat de camí de Colldejou i Pratdip. A la muntanya blanca, al peu d'un pí que sobresurt. Val a dir que sense UTM, cal passejar una mica per trobar-lo perquè, com al Garraf, tot té pinta de camí que porta a algun lloc.
A la boca de l'avenc una placa demostra que hi ha diferents versions sobre la seva profunditat i per tant jo no donaria per bona la meva dada de 31m. Les discussions alguna vegada es resolen a mastegots... i si no digueu-li a la placa. (amplieu i entendreu)


Després d'un pou en el que es va reinstal·lant per evitar fregament el pou es va obrint formant una amplia sala amb blocs. Al final de la mateixa passant sota un bloc s'arriba a mà dreta una saleta preciosa on amb paciència cal observar per no perdre cap detall doncs ... la gran quantitat de formacions satura l'atenció de  l'expectador.

La sala esta plena de diferents formacions, columnes, escèntriques, canelobres, ... disposats seguint tot el sostre, poblant una escletxa en linea recta o en un cercle on curiosament és van agregant una sobre l'altre. També els color son variats. Des del blanc més primerenc fins al groc més ... "añejo".  La cambra continua cap al fons amb un pas que es va estretant fins a tancar-se. Jo crec que aquesta visió ben mereix l'excursió.













Remirant les dos primeres fotos, confirmo com una de les moltes coses que m'agraden de l'Efren és... la tendresa que té pel seu pare i mestre espeleòleg. Ara noto que el uniforme oficial dels EML és blanc i el pare de l'Efren anava de blanc a la foto... casualitat o no?... Val a dir que en això de la Espeleo la SIS aposta i recolza fermament la tasca feta des de la Federació Catalana d'Espeleologia per homogeneïtzar les tècniques dintre dels clubs i fer més segura la pràctica d'aquest esport. Però també és cert que hi ha experiència i recursos que per aquells que les dominen són de gran valor. Enveja sana cap a ells, tot i no ser ortodoxes.

Un cop visitada la sala i retornant a pou hi ha una petita obertura que dona pas a una nova sala, menys espectacular, on una colada inicial dona pas a un conjunt de "bolets" gegants que van deixant caure les seves espores  i que després de grimpar una mica porta a alguna formació aïllada bonica. Una mica més amunt, flanquejant s'arriba a un desnivell que porta a dos pous que permetrien arribar a quota -74m.


Al retorn a la base del pou... Hauríeu d'haver vist a l'Efren! (tinc la seqüència de les fotos). Es queda pensatiu mirant cap a munt... de sobte descobreix que... si si... sembla que es podria pujar escalant, s'ho remira... i tal pensat, tal fet: ja està enfilant-se sense estris, en paral·lel amb el seu pare.

En Efren és fa tot el pou de pujada escalant, amb el croll posat per si calgués... però, no va caldre. Entre el Nando, que es de la vella escola i el Efren innovador EML però prudent i segur com pocs ... jo sortiré amb moltes escoles i alternatives, que van enriquint els conceptes que el curset i la Fede van escollir com a fonamentals... que en el fons, és del que es tracta.

Un cop fora del forat ens esperava un preciós exemplar de cabra salvatge, amb una cornamenta espectacular ... i al fons... un incipient incendi. Vam alertar als bombers i esperar la seva intervenció... que no es va poder produir en aquell moment. Va ser un final de festa ben trist veure cremar la natura.
Annexem breu vídeo.


La sortida s'ha tancat amb molts records antics, bons records pel futur i una tradició que tot plegat s'ha iniciat, amb un regust de remake espeleològic "El ciclo de la vida" del Rey León.

(jo en aquest avenc vaig de negre perquè estem cercant la 2a. equipació dels EML ... doncs hem de tenir equipacions diferents per quan hi haurà "selecció catalana d'espeleo" i guanyarem el mundial. La SIS vendrà equipacions a Xina i podrem finançar les campanyes de Picos. Però per si això no funciona... sempre ens quedarà el recurs al calendari... )

Una abraçada a tots

Tomàs.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M´agrada la vostra manera d´entendre i explicar les vivencies de l´ESPELEO.

jguillemot ha dit...

Molt bon reportatge, amb aquest fil dconductor del passat i el present. Llàstima de final amb incendi!
Salutacions,