Només hi ha un lloc on puguis estar a 500 metres sota terra, trobar-te un riu i sortir a l’exterior després d’empaitar-lo durant 1700m . Un lloc on puguis fer un ràpel guiat fins a una repisa en un pou de 90 metres . Un lloc on poder trobar-te un campament avançat amb tenda de campanya inclosa a -230m amb cartell de “ZONA WIFI”. Un lloc on fer un meandre ascendent amb una caiguda de 15m penjat d’un pasamans de corda. Només hi ha un lloc on fer un ràpel i arribar a un lloc tan estret que pregaràs no quedar-te encallat, un lloc on has de fer una tirolina per salvar una badina d’aigua a 6 graus i pregar que no es trenqui la corda. Un lloc on arrastrar-te després de 14 hores d’activitat per poder arribar a veure la llum de la lluna … a aquest lloc li diuen….

TRAVESSA T1-COVA SANTA ELENA

Els dies 11-12-13 de Novembre de 2011 ens vam atrevir finalment a realitzar la travessa espeleològica T1-Santa Elena, els voluntaris vam ser: Carles Casas, Miquel Angel, Sergi, José Montalban “Chus” i Jose A. Sánchez “Peluco”. Ja que finalment el Guille i la Gemma van canviar els seus plans. Era un grup homogeni, relativament petit i ben avingut, cosa que feia que la sortida prometia ser “interessant”.

A dos quarts de set vam començar a llevar-nos ja segons els nostres càlculs, teníem encara 15 hores d’activitat ininterrompuda pel davant i no volíem sortir gaire tard, així que vam preparar petates i vam començar l’ascensió a la boca del T1. Tenim pel davant dues hores d’aproximació (finalment van ser 1,5 hores, però tot pujada).

Una vegada a la boca vam menjar una mica,

ens vestim i comencem l’esdeveniment, estàvem a punt d’entrar en el Sistema de Arañonera, una joia de 45 km explorats i un desnivell de 1349m. Però nosaltres realitzarem la travessia entrant per la Boca T1 (Grallera del Turbón) de 550m de desnivell y uns 2.5 km de recorregut. Són les 10 del matí.

Podríem diferenciar dos trams en aquesta travessa: un primer tram de progressió vertical amb un desnivell de 450m i una progressió gairebé horitzontal seguim el curs del riu.

El Peluco tenia l’adrenalina que li sortia per les orelles i no va poder esperar ni la foto conjunta de l’entrada i va començar a equipar el pou d’entrada.

Al final d’aquest pou hi ha neu i podem treure unes boniques fotos del forats d’entrada.

Des d'aquí va començar una davallada de pous tots equipats amb cordes fixes, que van donar velocitat a l’equip, a la Gran Rampa podem veure una seqüència de llumetes que van davallant sense descans, és impressionant , arribem sense incidències a la bifurcació (on s’enllaça amb cavitats superiors) -160m

Continuem pel que sembla un túnel de metro inclinat fins

que arribem a un campament avançat , als -228m, a la boca del pou de 29 metres que no està equipat amb corda.

El campament consta d’una tenda de campanya per tres persones i material d’excavació i eines de cuina.






Ara comença una zona especialment motivadora, uns meandres estrets i verticals maquíssims que acaben en un pou de 30m amb entrada estreta i després uns passamans de 20m que pujant per un meandre desfonat per tornar després a baixar al fons del meandre.

Comença una sèrie de petits pous, fins que arribem a un pou prou llarg per no veure el fons, instal·lat amb tres cordes fixes. Suposem que és el ràpel guiat fins la repisa intermitja. Veiem que hi ha dues cordes formant un triangle de forces, que deu ser la guia, per que està més tensa que l’altre.



Arribem a la repisa i continuem davallant fins que arribem al final dels pous -450m, hem trigat unes 6 hores passades, són dos quarts de 5 de la tarda. “NO ESTA MAL PARA SER UNOS CHIFLADOS” , com deia el Bob Esponja. Allà ens tornem a reagrupar per dinar tots junts i posar-nos els neoprens, omplim cantimplores i carburers.

Des de aquí “només” queden 1700 metres de recorregut fins la sortida, la cavitat sembla més gran del que havíem imaginat, anem progressant sense problemes, però l’esforç comença a fer de les seves i els passamans, grimpades, petites escalades, fan que comencem a tenir ganes de sortir.

Comencem a sentir un soroll de cascada i suposem que estem arribant a la “VIA MOJADA” un afluent d’aigua que fa que el riu augmenti el seu cabal. Trobem una espècie de tirolina que ens serveix per que l’aigua no ens arribi al cap. Trobem cascades i aigua que arriba de tot arreu.

Continuem amb passamans , blocs, ressalts, desgrimpades, la progressió es mes lenta del que imaginàvem. Canvi de portadors de corda.

Trobem a mà esquerra unes cordes que pujen, suposem que és la via de sortida, comencem a remuntar dues cordes fixes, arribem a un passadís, que no ens podem posar de peus, finalment arriben a unes gateres estretes, alguna amb forma de quatre i arrossegant els petates, comença a bufar el vent que no havia bufat a l’entrada i sentint com el Sergi crida:

-Veo un pino!!!

L’alegria omple el nostre cos i finalment ens reunim a la boca de sortida de la cova Sant Elena, son les 22 hores.

Baixem fins a la surgència i un camí descendent i a la dreta, seguint un reflectants ens duu fins a la pista i d’aquí seguint la pista arriben a la Iguana. Són les 22:45 hores . Total 14 hores i 45 minuts, des de que vam sortir de la furgoneta i 12 hores i 15 minuts de travessa.

Obrim l’ampolla de cava i brindem per que no hem tingut cap incidència. Res no tornarà a ser igual després d’aquesta travessa.