Només hi ha un lloc on puguis estar a 500 metres sota terra, trobar-te un riu i sortir a l’exterior després d’empaitar-lo durant 1700m . Un lloc on puguis fer un ràpel guiat fins a una repisa en un pou de 90 metres . Un lloc on poder trobar-te un campament avançat amb tenda de campanya inclosa a -230m amb cartell de “ZONA WIFI”. Un lloc on fer un meandre ascendent amb una caiguda de 15m penjat d’un pasamans de corda. Només hi ha un lloc on fer un ràpel i arribar a un lloc tan estret que pregaràs no quedar-te encallat, un lloc on has de fer una tirolina per salvar una badina d’aigua a 6 graus i pregar que no es trenqui la corda. Un lloc on arrastrar-te després de 14 hores d’activitat per poder arribar a veure la llum de la lluna … a aquest lloc li diuen….

TRAVESSA T1-COVA SANTA ELENA

Els dies 11-12-13 de Novembre de 2011 ens vam atrevir finalment a realitzar la travessa espeleològica T1-Santa Elena, els voluntaris vam ser: Carles Casas, Miquel Angel, Sergi, José Montalban “Chus” i Jose A. Sánchez “Peluco”. Ja que finalment el Guille i la Gemma van canviar els seus plans. Era un grup homogeni, relativament petit i ben avingut, cosa que feia que la sortida prometia ser “interessant”.

A dos quarts de set vam començar a llevar-nos ja segons els nostres càlculs, teníem encara 15 hores d’activitat ininterrompuda pel davant i no volíem sortir gaire tard, així que vam preparar petates i vam començar l’ascensió a la boca del T1. Tenim pel davant dues hores d’aproximació (finalment van ser 1,5 hores, però tot pujada).

Una vegada a la boca vam menjar una mica,

ens vestim i comencem l’esdeveniment, estàvem a punt d’entrar en el Sistema de Arañonera, una joia de 45 km explorats i un desnivell de 1349m. Però nosaltres realitzarem la travessia entrant per la Boca T1 (Grallera del Turbón) de 550m de desnivell y uns 2.5 km de recorregut. Són les 10 del matí.

Podríem diferenciar dos trams en aquesta travessa: un primer tram de progressió vertical amb un desnivell de 450m i una progressió gairebé horitzontal seguim el curs del riu.

El Peluco tenia l’adrenalina que li sortia per les orelles i no va poder esperar ni la foto conjunta de l’entrada i va començar a equipar el pou d’entrada.

Al final d’aquest pou hi ha neu i podem treure unes boniques fotos del forats d’entrada.

Des d'aquí va començar una davallada de pous tots equipats amb cordes fixes, que van donar velocitat a l’equip, a la Gran Rampa podem veure una seqüència de llumetes que van davallant sense descans, és impressionant , arribem sense incidències a la bifurcació (on s’enllaça amb cavitats superiors) -160m

Continuem pel que sembla un túnel de metro inclinat fins

que arribem a un campament avançat , als -228m, a la boca del pou de 29 metres que no està equipat amb corda.

El campament consta d’una tenda de campanya per tres persones i material d’excavació i eines de cuina.






Ara comença una zona especialment motivadora, uns meandres estrets i verticals maquíssims que acaben en un pou de 30m amb entrada estreta i després uns passamans de 20m que pujant per un meandre desfonat per tornar després a baixar al fons del meandre.

Comença una sèrie de petits pous, fins que arribem a un pou prou llarg per no veure el fons, instal·lat amb tres cordes fixes. Suposem que és el ràpel guiat fins la repisa intermitja. Veiem que hi ha dues cordes formant un triangle de forces, que deu ser la guia, per que està més tensa que l’altre.



Arribem a la repisa i continuem davallant fins que arribem al final dels pous -450m, hem trigat unes 6 hores passades, són dos quarts de 5 de la tarda. “NO ESTA MAL PARA SER UNOS CHIFLADOS” , com deia el Bob Esponja. Allà ens tornem a reagrupar per dinar tots junts i posar-nos els neoprens, omplim cantimplores i carburers.

Des de aquí “només” queden 1700 metres de recorregut fins la sortida, la cavitat sembla més gran del que havíem imaginat, anem progressant sense problemes, però l’esforç comença a fer de les seves i els passamans, grimpades, petites escalades, fan que comencem a tenir ganes de sortir.

Comencem a sentir un soroll de cascada i suposem que estem arribant a la “VIA MOJADA” un afluent d’aigua que fa que el riu augmenti el seu cabal. Trobem una espècie de tirolina que ens serveix per que l’aigua no ens arribi al cap. Trobem cascades i aigua que arriba de tot arreu.

Continuem amb passamans , blocs, ressalts, desgrimpades, la progressió es mes lenta del que imaginàvem. Canvi de portadors de corda.

Trobem a mà esquerra unes cordes que pujen, suposem que és la via de sortida, comencem a remuntar dues cordes fixes, arribem a un passadís, que no ens podem posar de peus, finalment arriben a unes gateres estretes, alguna amb forma de quatre i arrossegant els petates, comença a bufar el vent que no havia bufat a l’entrada i sentint com el Sergi crida:

-Veo un pino!!!

L’alegria omple el nostre cos i finalment ens reunim a la boca de sortida de la cova Sant Elena, son les 22 hores.

Baixem fins a la surgència i un camí descendent i a la dreta, seguint un reflectants ens duu fins a la pista i d’aquí seguint la pista arriben a la Iguana. Són les 22:45 hores . Total 14 hores i 45 minuts, des de que vam sortir de la furgoneta i 12 hores i 15 minuts de travessa.

Obrim l’ampolla de cava i brindem per que no hem tingut cap incidència. Res no tornarà a ser igual després d’aquesta travessa.

Avenc CP-3 (Tortosa, Els Ports)

El passat dia 31 d'Octubre vam decidir d'anar als Ports. Aprofitant del pont, el diumenge al vespre ens vam reunir amb el Pirlo i la Gemma als Ports de Tortosa.
El Pirlo, la Gemma, l'Efren, l'Alba, l'Uri, jo, en Tomàs, i els gossos la Duna i el Escorbuto, vam decidir de retornar als indòmits CPs. Dubtàvem entre el CP-6, el CP-4 i el CP-3.
Aquest últim era una incògnita, doncs no existeix cap topografia del mateix. Vam contactar doncs al Espeleo Club de Tortosa i obtenir de primera mà indicacions sobre quants pous i les seves profunditats. Ens comenten que hi ha dos recorreguts. Un amb diferents pous, i l'altre més directe, amb la sala més gran dels Ports.
Trobem al wikiloc (gràcies albert.extrem)  el track que ens portarà fins l'avenc.
El camí pasa per el CP-1 i ... continua! I encara tenim el record de l'esforç físic que va suposar remontar el barranc fins el CP-1.
Cal reconeixer que els Ports són preciosos, els paissatge únic... i els seus avencs molt interessants.... ara bé... són durs en les seves aproximacions!

Ens vam trobar tots sis i al vespre del diumenge. Vam sopar tots plegats i desprès de una bona xerrada vam anar a dormir. A l'endemà, vam encarar l'ascens a l'avenc.
Fins al CP-1, el camí era conegut i per tant, el vam resoldre a la primera. Poc abans d'arribar al CP-1 vam tomba cap a l'esquerra, mantenint l'alçada. Abaix es  veu el barranc. Continuem vorejant fins arribar a una tartera just al peu de una gran paret que apareix al nostre davant. Si mirem a l'altra banda del barranc, davant nostre, es veu una altra tartera. A mitja alçada de la mateixa a la seva dreta es trova la boca de 2 m x 1,5 m del CP-3. Fa molta mandra baixar i tornar a pujar, i més per una tartera... però, no hi ha una altre camí.

Aquest avenc a té dos vies, la Via del Mort, més estreta i tècnica amb molts passos en oposició i la Sala Gran amb un pou fantàstic i unes sales de dimensions espectaculars, segons el blog de l'ECT.

D'especial bellesa la Sala del Mort, amb el seu llac. Podeu veure fotos molt boniques aqui  fetes per en Victor Ferrer.

Ens vam repartir l'avenc. El Pirlo i l'Alba anirien a la Sala Gran i l'Efren, la Gemma, l'Uri i jo fariem primer la Via del Mort i acabariem trobant-nos a la Sala Gran tots plegats.

La Via del Mort, comença sent una via amb poques formacions, i els pous, no massa llargs s'alternen amb resalts.

No es fins a mig avenc que comencem a trobar les primeres formacions. Primer, com a petites concrecions entorn a la roca.
















I més endavant com a les primeres estalactites que apareixen penjant del sostre.

És sorprenent com les formacions estan marcades amb bandes horitzontals de color argilós que recorden a la pell d'alguns animals.

L'Efren i la Gemma obren la comitiva i ben aviat arriben al fons del barranc.
Cada vegada més es fan més abundants fins al punt que al peu del penúltim pou trobem una roca plena de "macarrons" i formacions preciosa. Especialment comparat amb el que em vist fins ara. De fet em quedo una bona estona fent fotos a aquestes formes i trec tot el suc que puc a les fotos que em proposa el fenomen kàrstic.

Com podeu veure, son imatges suggeridores. De moltes capes de estalactites de diferents "edats" que donen una vista molt difícil d'enfocar doncs és complicat escollir quin és el pla que t'interessa, doncs totes elles es superposen.
Mentre estava absort en aquestes fotos, l'Uri em va cridar.... "Tomàs has vist això?" "Espera que estic fotografiant aquestes formacions que son precioses." "Ja... però has vist aquestes?" "Un moment... un moment... una foto més... un minut... ARA.... quines? ... I al girar-me veig una entrada a un espai fosc. Al apropar-me i il·luminar-lo.... NO ME'N SE AVENIR!!!!

Una sala de grans dimensions plena de formacions.
Jo estava mirant una petita mostra!!!!
Quina passada!!! Aquella sala es mereix una bona sessió de fotos doncs quan t'atures a mirar les coses amb calma és quan descobreixes sorpreses, que estan davant teu... però que no se com ... a primera vista no es veuen.
La nostra ment no captura tota la informació... és curiós.



La croma de les colades és molt bonica. Aquesta a mi m'ho va semblar especialment.
En aquesta sala vam trobar un esquelet d'un animal. És prou profund i resulta díficil entendre com hi va arrivar. Segurament va caure i malferit va poder arribar fins aquest punt on va morir, doncs el seu esquelet és molt complert, ordenat i junt.

L'Efren i la Gemma, després de totes aquestes fotos ens reclamen al fons de l'avenc. Ens diuen que hi han vistes que valen la pena... I de mala gana recollim els bartulos i baixem... convençuts que més bonic... més bonic... serà díficil. I efectivament!!!! ... Res comparable. Ni l'Efren, ni la Gemma al estar absorts en la negociació de l'excelència en la instalació tot baixant no s'havien fixat en la sala. Ni jo! Gràcies Uri, doncs potser en l'hauriem passat de llarg.

Vam remuntar i anar a buscar al Pirlo i l'Alba a la Sala Gran. I dèu ni do, el nom lli fa justícia!
Un gran pou dona pas a l'entrada la sala de enormes dimensions i grosos blocs per terra. El sostre, quasi pla presenta molt poques formacions.
Al fons, a terra una llarga explanada d'argila on podem apreciar les anti-estalactites. Formacions en el fang que donen la sensació d'un paisatge lunar. Les anti-estalactites son el motlle que la natura va utilitzar per construir les estalactites i que al no recollir el taller, li han quedat tirats pel terra.

Els podem utilitzar nosaltres i fabricar així les nostres decoracions, al nostre gust. Anem fent fotos mentre l'Efren cerca el llac. I el cerca per tot arreu. Puja paret amunt i es cola per tots els meandres i forats que troba. En una de les parets un petit forat dona lloc a una cavitat on dintre es troben diferents alternatives. No portem cordes ni maquina fotogràfica. Pero en Efren i l'Uri s'aventuren en un "rumenage" intrèpid, però no excesivament satisfactori. La cavitat continua cap a munt, i cap altres costats, però sense massa èxit. Aquesta sala d'aparença Tetraèdrica i plana, te tot de foradets interessants que anem revisant i que cadascun és un petit laberint.
Al sortir, trobem que el Pirlo i l'Alba tiren cap a munt.
Per cert podeu veure les fotos de l'Alba aqui.
Val la pena fer-hi una ullada doncs és el resultat de deixar a dos adults sols en una grans sala amb una màquina fotogràfica durant massa temps. Això acabarà influint a la ment del més fort. l'Alba té molt bon gust i és molt creativa, tot i que la influència del Pirlo han fet que algunes fotos siguin realment creatives...
Al reunir-nos aprofitem per fer les fotos d'equip (bé,... a trossos d'equip).
I començo a recollir el material fotogràfic quedant enrederit. La Gemma, l'Efren i l'Uri desapareixen i per tant jo em dirigeixo cap el punt on s'hauria de trobar la corda per sortir del pou. Quan arribo... no hi ha ningú. On son? Eo,,,, Eo!!!!

Em responen des de l'altra punta de la Sala, continuen cercant forat. I aqui el deixo doncs penso que ja hem vist tot. Començo a tirar cap a munt darrera l'Alba. I al arribar a dalt... OH NO! Quan surten els exploradors... ens confirmen la troballa. Finalment han trobat la Sala del Llac on es troba el llac. I quina bellesa, i quina passada i ... quina llàstima que jo no hi era!

Haurem de tornar!!!! Però no demà eh, que només pensar en que cal desfer tot el camí i de nit ens fa pensar que per aquesta temporada... ja em tingut prou CP-3.
De fet el Pirlo valida si podriem seguir el barranc i fer el ràpel de 80 metres que porta a la Cova Pintada. Però no tenim prou corda. Així que caldrà desfer el camí.

Després de anar tirant cap al barranc xino xano... al final arribem fins la cruïlla que permet o tornar cap el cotxe o visitar la Cova Pintada que dona nom al barranc. I val la pena. Per cert hi ha una colònia d'insectes estil trilobits amb les vores blanques i la closca negra, amb puntets, d'uns 3 centrimes de llarg. Molt curiosos.

Tornem fins al cotxe i sopem. Castanyes i panellets no falten. Els gossos estan cansats de debó. I nosaltres també.  Demà serà un altre dia... però del CP-6 o el CP-4 no se'n parla...  la Gemma, el Pirlo i la Duna faran bicicleta. I naltros... doncs algun avenc que hi hagi tot tornant... Ens llevem a les 11 am. I per tant perdem un bon tros del dia. Però encara vam poder fer quelcom de profit. Però això ja ho explicarem...

Una sortida de SIS siseros! Molt bona companyia, molt bona sortida.

 A la pròxima,

Tomàs.

Avenc Petit de la Muntada (Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Sant Llorenç Savall)

Doncs si, vam tenir que buscar molt entre els arxius històrics de la SIS però al final vàrem trobar les fotos que cercàvem. Hi ha constància que l'Avenc Petit de la Muntada va ser sondat per un grup de coratjosos espeleòlegs amb indumentària i estris d'antuvi. Les cadiretes, els carburers i els electron eren l'últim crit, poc lluny quedaven les multitudinàries comitives que des de Sant Llorenç Savall i Muntada van acompanyar als il·lustres pioners catalans a l'alçada de Font i Sagué i companyia. 

De ben cert van ser la primera expedició que van confiar-se a un mapa de l'Alpina i van decidir de cercar allà on aquest indicava, amb la confiança de retrobar un avenc escàpol i que de ben segur, l'incendi, les nevades i la natura havia ja amagat, només a l'abast dels que tenen olfacte de cercadors de forats i que avui anomenariem espeleopringers...  

Encara avui hi ha polèmica sobre qui va retrobar l'avenc, però sembla cert que tot i la confiança cega (mai millor dit) en la tecnologia del mític Eduard, va ser un vailet convidat a l'exploració, en Artur Moncal, que amb el temps va esdevenir referent en l'art de la recerca d'objectes i avencs perduts, que va tenir l'instint i traça de trobar aquell avenc on tot el grup havia passat tant a la vora que sorprenia no haver-hi caigut dintre.   Avui les UTM ja no són un misteri. Ahir si. Avenc Petit de la Muntada, UTM x:418932 y:4614205 alçada 600 metres. A tocar del Avenc Gran de la Muntada UTM x:418964 y:4614199 alçada 587 metres.

Va ser en aquella excursió que va nàixer l'aforisme tant nostrat de "que bonic és perdrès amb l'Alpina". 

  

La comitiva va optar per baixar fins a les profunditats d'aquells 7 metres de pou, que avui fan somriure però que cal valorar en el seu moment històric. Aquells intrèpids, van marcar les següents generacions de SISeros que amb el seu mateix esperit van anar assolint fites més baixes i segurament encara no em tocat el nostre fondo. Gràcies a les fotografies de l'època, podem fer una mica de llum entre la llegenda i la realitat. Sembla més que probable que en Salva arrisqués, amb generositat, la seva integritat física baixant per primer. Un cop dintre del pou, uns bandolers, liderats per en Luis Enrique "nuevo Espanyol", va saquejar les seves provisions, o millor dit, la seva provisió, una ampolleta de vi que va saber a poc a aquells insaciables facinerosos. L'Eduard, company de fatigues i altres aventures d'en Salva, fa seguir ràpidament la via oberta fins al fons del pou, no tant, com diuen les males llengües, per fugir del bandoler, sinó per mirar de salvar i protegir allò més valuòs que tenia. El seu amic Salva. 

Van poder sortir sans i estalvis de l'Avenc, en honor del qual, el Centre Excursionista de Terrassa cercaria des de les hores que els seus presidents tinguessin el nom de l'avenc com a cognom. Una mostra és l'actual, el Sr. molt honorable, Francesc Muntada. 

Amb motiu de la diada de germanor del CET, el SIS va decidir de rememorar els seus herois i acompanyat de les futures generacions replicar aquella gesta memorable, tot disfressant-se del personatges. 

Durant el camí trobarem els nius artificials dels ratpenats més grans del parc natural, així com les marques dels llits dels porcs senglars en el fang, per a poder matar els paràsits o els troncs dels arbres pelats pel mateix motiu.
L'Avenc Gran de la Muntada avui té un gros arbre caigut a la seva boca que però no el fa impracticable, i el petit... continua tenint la boca prou gran  com per permetre a aquells que mirin més enllà del seu GPS, el puguin trobar.

Una bonica diada de família i SIS a tope, amb "No me`n se avenir" i marrades com mai.

Una abraçada,
Tomàs.

Conferència "Karst y Cuevas de los Picos de Europa"

Els espeleòlegs tenen el privilegi de conèixer el paisatge subterrani. Es dediquen a explorar, topografiar i fotografiar les galeries, les sales i els meandres de les coves. Alguns científics estudien els processos geològics que originen les cavitats per conèixer com evoluciona el karst i les coves dins de la formació del relleu. L’espeleòleg i investigador de la Universidad de Oviedo, Daniel Ballesteros, ens parlarà en aquesta conferència dels treballs que s’estan portant a terme en diverses cavitats de Picos de Europa, entre les quals es troben els avencs que explora la SIS del Centre Excursionista de Terrassa.

Los espeleólogos tienen el privilegio de conocer el paisaje subterráneo. Se dedican a explorar, topografiar y fotografiar las galerías, las salas y los meandros de las cuevas. Algunos científicos estudian los procesos geológicos que originan las cavidades para conocer cómo evoluciona el karst y las cuevas dentro de la evolución del relieve. El espeleólogo e investigador de la Universidad de Oviedo, Daniel Ballesteros, nos hablará en esta conferencia acerca de los trabajos que se están llevando a cabo en diversas cuevas de los Picos de Europa, entre las cuales se encuentran la simas que explora la SIS del Centre Excursionista de Terrassa.

Us hi esperem el divendres 21 d'ctubre, a les 21h, a la Sala d'Actes del Centre Excursionista de Terrassa (c/Sant Llorenç 10, Terrassa. Telèfon: 93 788 30 30)

La Grallera Gran del Corralot (Montsec, Àger)

Després de l’intent de fer la Grallera Gran del Corralot el passat Febrer,  i no poder arribar per culpa de la neu, ens vam consolar amb la preciosa Grallera del Boixaguer que ja vam explicar aquí.

Quedava doncs pendent aquest enorme avenc.  I gràcies a la coordinació del Jose ens vam acabar trobant SIS espeleos en aquesta aventura, en dos cotxes. 

Cotxe 1: El Jose, el Efren,  la Elia, 

Cotxe 2: el Pirlo, l’Uri i jo mateix, en Tomàs.

L’objectiu era arribar a dormir el dissabte al campament avançat, on una vegada va arribar i va morir un SISens blanc. Avui aquest SISens ha estat rematat diverses vegades, pero encara aguanta!!!

En EfrenPotter i el JoseRon van aconseguir que tots els bultos, motxilles i macutus apareguessin a la zona d'acampada. Obviament és van ajudar amb el SISens volador.

El vent és molt fort i això fa ideal que als penya-segats hom hi practiqui parapent. Nosaltres ens escalfem amb un bon foc, vi de bota, carn a la brasa i cíclicament fins al final d’algun dels elements. I la veritat, a les 3 del matí encara quedava foc, vi i carn, però la son ens va guanyar. A dormir.

Dema ens espera un dia dels de... ESTAMOS MUUUUUU LOCOS, i com que estreno carburer... l’Efren i jo som els SOYMINERO.

O com diu l’Efren, a fer la siesta. A les 07.00 am ens llevem l’Efren i jo, els SOYMINERO,  per a anar tirant per a fer la instal·lació del pou de 90m. Tan bon punt surt el sol ens dirigim a la boca, i instal·lem. I anem baixant pel pou. I quin pou!!!! El braç fa mal simplement de tensar la corda amb el mosquetó de fre. I quan arribem a baix... sorpresa. Un xai jeu al fons víctima d’un vol memorable. Sortosament per a nosaltres la caiguda és molt recent, de 1 o 2 dies màxim, doncs encara no s’ha descompost. Però tinc molt clar que d’aquí 1 o 2 setmanes aquest pou serà impracticable per la fortor de la carn en descomposició. 

La bioespeologia de l’avenc es veurà alterada fortament, doncs si una poma pot canviar els equilibris d’aquesta microbiosferes, tot un xai ja ni et dic. Per cert, si algú sap com s’interpreta, el xai és ES 09 10003 48887. Si algú el buscava... ja sabem on és.

Arribem, doncs a baix i la bestial cambra que ens acull no té fi. Al fons es veu la llum del pou de 33 m. Per aquí baixaran l’Elia i el Jose. Decidim d’avançar cap a la via del llac. Instal·larem i així tots farem més via després. 

Anem baixant, i entre bloc en un entorn molt similar al de la grallera del boixaguer acabem arribant fins el punt més profund de l’avenc a quota 166m.  Tenim sort, el llac és ple d’aigua i per tant més estètic.

Com que a partir del pou de 15 no caldran més els estris, deixem primer el pringu i després mosquetons i cintes. Al tornar enradera, trobo aquest últims, però una mala passada de la memòria i el fet de ver una via diferent a la pujada, no em permet recordar on havia deixat el pringu de l'Efren. ... on l’havia deixat? Ufff... semblo la Dori de Nemo. Doncs res, torno a baixar fins el llac buscant-la. En Efren fa tots els esforços per no perdre la paciència... mentre es pregunta.... "Com es pot perdre una corda? Com un pot oblidar on l’ha deixat?"  Doncs... fixeu-vos, jo ho he aconseguit. Fem la galeria del llac un parell de vegades. 

I quan decidim de no amargar-nos i fer unes fotos... Trobem el pringu ;-D. Em juro que la propera vegada estaré més atent. I de cop ens adonem. Son les 12.00 am. On són els altres? Ja haurien d’estar aquí. Potser no han trobat el pou?... tornem doncs cap a la sala gran i no tenim ni temps d’angoixar-nos doncs desseguida ens arriben les seves veus.

Ja estem tots  SIS plegats.  Es veu que han estat dormint fins pasades les 11. Tots junts, però dura molt poc. L’Elia, ens sorprèn a tots decidint que torna a la superfície.

Fem algunes fotos en la immensitat de la sala i ... decidim fer la Galeria del Primer Dia. Es una Galeria plena de formacions. Tan plena i tan semblants, que el que al principi sembla molt bonic, al final ja ni et crida l’atenció. Quantes!!!! I òbviament quantes fotos. Un petit pou de 10m i la galeria continua fins una sala amb unes formacions ben maques. Una pujada porta fins un espai que es pot baixar en contraposició entre blocs fins el punt més avall. Primer desapareixen en Pirlo i l’Uri. El Efren torna enradera buscant-los, doncs creu que han anat a la galeria del llac, mentre Jo i el Jose fem fotos. Quan apareixen fem la baixada el Jose i jo. Al tornar a dalt, preparem la foto de grup, amb la bona sort de que l’Efren, després d’agobiar-se a buscar per l’avenc al Pirlo i l’Uri, ha tornat a la Galeria del primer dia. Tots 5 finalment junts!!! Foto!

 Crec que aquest ha estat l’avenc amb més gent i menys grup dels que he fet fins ara. Quin caos!!!! Però la foto tanca amb bellesa la sortida.

Ens dirigim a la sortida... i només l’Efren té clara una cosa, sortirà per on ha entrat. Pel pou de 90m. 

L’Efren és un màquina!!!! La resta ens dirigim cap al pou de 33m. L’aproximació fins a la base del pou és de forta i inestable pujada. Quin cansament!!!! No se si es millor el pou de 90m!!!

Sortim, el Pirlo desinstal·la. Un cop a la superfície, una reconstituïda Elia ens espera sonrient. Tornem al camp base i  mengem una mica. Fotos amb el SIScents.  I Cap a casa. Massa d’hora per anar a un Wok a Balaguer, per tant, quedem a Terrassa on en un Marroquí ens ajuntem amb el Guillem i la Arianna. Ei... si heu d’anar a un restaurant marroquí, no ho feu coincidir amb un partit de la copa africà. Marroc –Tanzania, el local és ple!!!!! 

Ens posem en una tauleta i celebrem els gols.  Bona nit!


Aquest cop la cançó de TONY el gitano UNDERGROUND és en homenatge al carburer contra els escurions. I diu:
"Alumbrarme ese camino, que vivo en la oscuridad. Los ricos con mucho lujo, los pobres... en la oscuridad.
La luz de mi carburo, yo no la cambio por nada."