dijous, 29 de setembre de 2011

Avenc CP-1 (Tortosa, Els Ports)



Les preuades coordenades UTM. (x: 276296 y: 4518331 alçada: 631m).

Segona part del relat. Aproximació al CP-1 aquí

La entrada al avenc es troba en la base d’una paret vertical, on s’arriba després d’atravesar les dos pedreres blanques de 10 metres cadascuna de referència visual.
La boca es petita, 1m x 0,7m  amb unes plantes de margalló a l’entrada. No hi ha cap escrita que identifiqui l’avenc, tot i que hem trobat una inscripció a la paret feta amb una navalla o una pedra.



















En Efren i jo, en Tomàs, desprès d’una molt física aproximació a l’avenc, vam entrar a les 17.00 sabedors que unes 8 hores no ens les treia ningú.
















Les topos han estat les nostres companyes amb molta relevància. Fins i tot les impressions de les diferents pàgines web ens donen pistes per com superar amb major facilitat els obstacles.




I per tancar els petates, els arnesos i els estris ja preparats, ja que tenim present que fins passada la sala que hi ha a 40m no ens caldran i que haurem abans caldrà passar un parell de gateres i no val la pena maltractar inútilment l’equip.
A la primera saleta tinc la primera rampa muscular a les cames. Això serà un repte. Per tant  abans de la primera gatera, decideixo que petate, motxilla fotogràfica i musculatura prop de límit no son compatibles. Deixo la motxilla doncs i continuo amb la funda, un únic objectiu i un sol flash. Avui les fotos hauran de sortir sense massa muntatges...Vam preparar els petates i la motxilla fotogràfica. Les cordes amb ordre invers als pous. 
En llenguatge informàtic: LIFO. Last In First Out. 

Ràpidament entrem en escalfor.



 Les gateres és succeeixen. Son molt divertides, estretes però es poden anar passant amb facilitat. 



En Efren em fa les seves primeres fotos... i jutgeu vosaltres mateixos, un crack!
Anem superant les gateres lligants el petate al peu i controlant que no s'enganxi.



























La sala gran ens permet arribar fins al llac, que en aquest moment està ben sec. Les primeres colades son amb gran diversitats de colors, sobre tonalitats verdes i xocolata... i la veritat... mai millor dit.



La sala gran ens presenta unes fotos molt xules, en les que costa recollir la gran dimensió i les tres dimensions d’aquest espai.


Val a dir que aquest avenc demostra que l’alçat es tant important com la planta, doncs gràcies a aquesta última podem anar intuint el recorregut.







Continuem la progressió passant per altres dos gateres memorables, fins que arribem a la sala del aeri. Després d’un primer tram que ja ens presenta una forta sensació de profunditat i el segon, que penja d’un spit una mica... precari, presenta un preciós aeri de 30 metres. Arribem a la sala de enormes dimensions. La més gran de l’avenc. Sense formacions destacables, presenta un petit rierol en la paret del fons. 
En un nivell inferior continua l’avenc, i per arribar-hi no ens caldrà corda, simplement trobarem un pas descendent a la nostra dreta si mirem la paret de la que em davallat els 30 metres.

Arribem a una sala amb dos finestres, ens dirigirem cap a la esquerra, que desprès d’una pendent presentarà un altre pou, amb dos spits en la seva boca, ideals per a fer una Y.

Continuem el descens conscients d’haver arribat ja a quota 100m. 3 gateres més ens fan disfrutar. Al final ... res ens sembla difícil. Anem fent, pas a pas. I ... arribem a una d’aquelles formacions que qui la va veure per primera vegada ... doncs li deuria sembla un regal a la tenacitat. Una cascada blanca preciosa, que tot i que sembla una imatge de cuarto milenio de Iker Jimenez (algú veu una imatge virginal que des de dalt ens cobreix amb el seu mantell? Esteu malalts!!!). I la seva presència ens permet de reposar una mica. Darrera, una petita bassa amb aigua per refrescar-se i treure’s la set. 
Durant els últims pous hem trobat a faltar algun spit de més per assegurar-se millor i evitar fregaments, i fins i tot, el que ens porta fins a la sala hilti no acaba d’entrar la xapa no acaba d’entrar del tot. Però l'enginy de l'Efren ens evita el fregament sobre les cordes, un prussic amb dinema per a protegir la corda. 

Som al fons de l’avenc. Reconec que en cada ocasió que he pogut he fet estiraments de tots tipus per evitar les estrebades musculars. I un cop més la satisfacció m’omplena. L’Efren i jo som un gran equip, ens complementem (bé això diu ell... tot i que jo no se que li falta...) i sobretot ens engresquem per a que res ens espatlli poder fer les nostres sortides.
No m’ho puc creure, soc al fons de l’avenc i estic destroçat. Recuperem forces, menjem unes ametlles amb xocolata i barrites de muesli... i a explorar una mica. La sala Hilti ens reserva alguna sorpresa més. Unes formacions d’una blancor que recorda a la neu ens indiquen espais on corre una mica d’aigua. Per altra banda trobem indicis de que en aquest avenc estan treballant.
Anem fins al fons del pou on estan explorant i ... per primera vegada puc experimentar una sensació que la majoria de vosaltres ja haureu sentit: La corrent de vent!!!! Ei... certament aquest avenc encara tira! En capbussem literalment en els últims metres que s’està treballant. I ara entenc... allò de reconèixer si un avenc tira o no pel vent.
I la nota de color... el diari que ens recorda que el dia escollit per fer aquest avenc és de que fa exactament 26 anys que es va descobrir l’avenc.  Bon aniversari CP-1.



















Fotos de rigor i ... pacte amb l’Efren. Aquesta vegada, amb la meva musculatura precària... desinstal·larà ell. Aquest Efren és incombustible, quina enveja tan sana!
Vaig recuperant metres amb atenció, agafo el petate despres dels tres últims pous, la motxilla a la primera saleta.. i tot i alguns ensurts i tirons... arribem a la superfície.
Son l’una de la matinada! Missatges tranquil·litzadors a la família. I desprès de celebrar-ho comencem la baixada pel barranc. No cal dir que és dur. A les tres de la matinada estem al cotxe i a les 6 de la matinada del diumenge deixo a l’Efren a casa.

Quina satisfacció i quina son!!!!

Ara si... em tingut un dia intens, d’aquells en els que ho has donat tot. Aquesta actitud i passió és la mateixa del pensament que en TONY el gitano UNDERGROUND dedicat a SANTA la seva companya. “Te kiero más que a mi madre, no se si estaré pecando pues ella me dió la vida y tu me la estas quitando...”  Vaya pajaru aquest TONY.

A la propera,


Tomas i Efren

I dos anys i mig més tard... vam tornar! mireu aqui la crònica