diumenge, 18 de setembre de 2011

Avenc de l'Abat Escarré (Garraf, Vallirana)



L'Avenc de l'Abat Escarré (83m , utm  x: 409792 y: 4579570)  es troba a escassos metres de l'Avenc Pompeu Fabra que tant ens va agradar el cap de setmana passat.


Desprès de mirar-nos alguns blocs d'espeleo per agafar informació, com sempre, estàvem preparats a acabar el rebateig (3 sortides, 5 Avencs: Geolegs-Plomada-Pompeu Fabra-Abat Escarre-T38) amb un avenc ple d'estretors i instal·lacions. 
L'Efren i jo, de nou "ON THE CAVE".


Aprofito per a felicitar al SIES de l'espluga i el seu blog, on vam trobar una preciosa, tècnica i ben documentada crònica de la seva sortida a:

Vam apropar-nos amb el cotxe fins a les cadenes que tallen el pas a la pedrera. Als 10 minuts estàvem a la boca de l'Abat Escarré
Deixem petates i anem a cercar la T38, que hauria d'estar aprop. I... l'Efren es troba amb una peça de museu... un carburer tot rovellat!!!.
Un cop localitzat el T38, ens tornem cap a l'Abat.


Avui l'equip Actimel està d'estrena d'equipació. El meu blanc nuclear fa mal als ulls. Semblem enviats del govern per analitzar els impacte tòxics de l'abocador del Garraf.
 

Amb ganes d'embrutar-nos, entrem amb la ferma intenció de fer les dos vies, la A i la B, i gaudir especialment de les anomenades estretors. 



L'avenc té la fama de menjar molta corda i per tant ens carreguem amb tres (80, 60, 40) i el material fotogràfic. Serà un avenc físicament pesat al tenir que arrossegar tot plegat amunt i avall.
Jo començo ja a odiar el meu petate i la motxilla fotogràfica quan me les penjo del mallon. Conviurem les properes hores a curta distància.
Un consell:
Val la pena fer algun estirament abans d'entrar doncs caldrà certa agilitat un cop estiguem dintre.


L'entrada de l'avenc té les parets on s'intueixen les fortes corrents d'aigua que han anat llimant les parets. Reconec que el Garraf em té descolocat... entenc lo del fenomen kàrstic... i fins i tot la fórmula química que regula la reacció i la seva reversibilitat... però... com devia ser el paisatge per recollir tota l'aigua necessària i la pressió per a erosionar i arrodonir les parets? Avui el garraf és rodonet, bastant pla, a 500 metres d'alçada i vora el mar...increïble.


Dit això comencem a baixar. I desseguida ens adonem que l'avenc no és tan estret com esperàvem. Hi ha algun punt que requereix d'habilitat, però on l'Efren ni es despentina. Jo descobreixo que allò de que si passa el cap, passa la resta del cos... no sempre es així. (o potser era només pels ratolins?). La veritat es que hi ha un pas abans del pou de 5m que és important posar-se còmode. Els petates per davant, l'stop amb vaga llarga i ...deixar anar l'aire dels pulmons i trobar la posició... perquè es passa bé, però quan trobes la posició. 


La bona noticia es que tota la estona fas peus i per tant els intents et permeten d'anar provant posicions. 
Les ratllades a la roca et donen pistes d'on s'ha enganxat la gent... i no sempre d'on és un bon pas. Alerta!!!
Un cop passat el punt estret de l'avenc, estigueu tranquils doncs de pujada el pas és veu a la primera i sense complicacions. Per tant... allò de si entro ... podré sortir? si... i millor que l'entrada.
Continuem i ... la veritat és que és un avenc dels que, com diu l'Efren,... vas progressant i agafant profunditat sense adonar-te massa. és un avenc amb rampes... no massa bonic, pocs pous i amb les parets que recorden els avencs alpins, però en miniatura.
Un cop arribats abaix... finalment alguna formació de bon veure... (porto l'equip per a fer fotos... recordeu...) i sorpresa!!!! La corda que jo porto..... NO ENS HA CALGUT!!! He carregat, arrossegat, emputjat els dos bultos... sense massa utilitat.
La tornada cap a munt, desinstalo jo. Cal tenir compte amb la corda doncs la roca plena de cantons és ideal per a que en qualsevol punt s'enganxi. Només tinc un petit ensurt on penso que s'ha enganxat però gràcies a les precaucions i a anar-la recollint sovint... no haig de refer tot per alliber-la. 
Decidim que passem de la via B. Ens la reservem per una altra vegada, doncs la veritat és que l'avenc ens ha desil·lusionat una mica. 
Preferim anar al desconegut T38, ja tornarem a l'Abat Escarré. (millor el Pompeu Fabra).





PD: Si es cert, continuo fent uns ulls de flipat a les fotos...però es que no ho puc evitar, és l'angoixa del fotògraf per mirar si l'automàtic funciona!


Tomàs i Efren.

1 comentari:

Pep Soler ha dit...

LÀbat Esquarré em va desagradar fa més de 30 anys. Ës per aixo que no surten fotos en color al meu llibre de Garraf. El Pompeu es el millor del Plá