CONFERÈNCIA SOBRE EL "SISTEMA DEL ALTO TEJUELO" - CANTÀBRIA

Com a cloenda del 61è curs d'Iniciació a l'Espeleologia (Nivell-1) que s'està duent a terme aquests dies a la SIS, el proper dijous 4 de novembre tindrà lloc la conferència sobre la xarxa subterrània més gran de l'estat espanyol, el SISTEMA DEL ALTO TEJUELO (SAT), situat a Porracolina (Cantàbria).

Els seus impressionants 176.000m (176Km) de recorregut fan de difícil imaginar l'embergadura real del sistema, però si poséssim els quilòmetres en línia recta unirien per exemple Terrasa-Vinaròs, o Terrassa-Carcassone, o Terrassa-Benasque i aquesta és l'espectacular distància que recorre sota terra la morfologia del Sistema SAT que ens presentarà i explicarà l'espeleòleg Jordi Farriol Valette.

En Jordi Farriol Valette és espeleòleg de l'Espeleo Club Sabadell i membre actiu des de fa més de 20 anys de les campanyes d'exploració del Sistema Alto Tejuelo. Durant tots aquests anys d'experiència, ha pogut viure en primera persona l'evolució i creixement de la xarxa subterrània des dels seus inicis inconnexos fins a les 14 boques actuals que poden trobar-se a diferents punts del sistema.

No us perdeu aquesta interessant Conferència, on es parlarà de diverses vessants del Sistema: el seu origen, l'evolució de la xarxa i els descobriments al llarg dels anys, el treball en equip, la topografia en aquestes dimensions, els darrers descobriments i la situació actual del Sistema Alto Tejuelo.

Us hi esperem!

DIA: dijous 4/11/2021

HORA:  21:00h

LLOC: Sala d'actes del Centre Excursionista de Terrassa (C. Sant Llorenç, 10)



Galeria Menhir Oest (Fotografia cedida per la Secció d’Espeleologia de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró)

Galeria Menhir Est (Fotografia cedida per la Secció d’Espeleologia de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró



AVENC DE L'ESQUERRÀ

 DIA 26/09/21

Després d’uns mesos molts centrats/des amb el Projecte del Calendari de la SIS que us explicàvem fa un parell de posts, eren molt grans les ganes de posar-nos l’equipament espeleològic, d’embrutar-nos, de cansar-nos i de compartir una jornada d’avenc completa. Què vol dir això? Molta corda, petates pesats, cantimplores abonyegades, fang, passos estrets, pous interessants, carmanyoles per menjar a -200m... en fi, un planazo!!.

Per tant, no ens ha d’estranyar que quan de forma improvisada el dijous es va comentar en una de les nostres reunions/trobades/cervesetes setmanals de fer una sortideta a l’avenc de l’Esquerrà, hi hagués interessades ràpidament. Dic interessades, perquè al final l’equip que es va muntar va ser femení, un equip d’Espeleogirls, que diem nosaltres.

Espeleogirls: Mònica, Mireia i Rebe de la SIS, i la Muntsa.

El diumenge vam quedar d’horeta al centre Cívic d’Olesa de Bonesvalls per posar-nos les piles (cafès, sucs, entrepans) i d’allà ja vam arrancar amb el cotxe fins al peu de l’Avenc de l’Esquerrà, un dels preferits per aquelles persones a qui no els agraden les aproximacions a la boca, doncs el cotxe es pot aparcar a 5m de l'entrada del forat. Això sí, la pista, tot i estar en bones condicions, s’ha de compartir constantment amb ciclistes, caminaires, motoristes, esbarzers, bassals i algun sot que amb les pluges o tempestes dels últims dies s’ha marcat més del que ens agradaria, però tot depèn del cotxe que es porti. En el nostra cas, la furgoneta Berlingo de la Muntsa, a part d’alguna esgarrapada que es va endur, va arribar perfectament a la boca.

 Com a mica de context històric podem dir que l’Avenc de l’Esquerrà és un dels més coneguts i mítics de la serralada del Garraf i que el seu nom prové de trobar-se en propietat del que era la família de ca l’Esquerrà, al terme municipal d’Olesa de Bonesvalls. Té tres vies principals que s’han anat descobrint, connectant i allargant amb el pas dels anys, que són: la Via Normal d’Anna Maria Pallejà, la Via Rat-penat i la via Lamarca-Torras. La cota de profunditat màxima contrastada topogràficament és de -291,4m, amb un recorregut total de 1.938 metres.

 L’avenc va ser explorat per primera vegada el 1908 per mossèn Faura i Sans i el seu equip. Com a dada remarcable, explicarem que el primer replà que tenim a -14m, que es diu replà de la Providència, porta el nom de Providència Mitjans (una de les filles de la família de ca l’Esquerrà) i que semblaria que fou la primera dona practicant espeleologia documentada a Espanya i que va baixar fins a aquell replà en aquelles primeres expedicions de 1908. 


Providència Mitjans a l'Avenc de l'Esquerrà (Barcelona), la primera exploració espeleològica documentada a Espanya protagonitzada per una dona (1908). Fot: J.M. Co de Triola.


Marià Faura i Sans al seu article sobre l'exploració de l'avenc de l'Esquerrà, publicat a La Veu de Catalunya (núm. 3.336, 04-08-1908), ens diu, ... Mentres estavem en aitals operacions y resseguint tots els recons buscanthi insectes, cargols, etc., propis d'aqueixes encontrades, feu la descensió una tendra donzella. Na Providencia Mitjans, filla dels propietaris del avench, ab el cor fort y valerós, al ensemps que ab una serenitat y tranquilitat d'ànim envejables, donant mostres de la fermesa del caràcter català. Ja tenim la primera espeleòloga de Catalunyaextret de: https://barcelodona.blogspot.com/2019/07/providencia-mitjans-la-primera.html

  Dit això i un cop presentat l’Avenc on ens anàvem a aventurar, tornem al diumenge en qüestió, on ja esmorzades i amb motivació i ganes per avorrir, ens vam endinsar cap a l’Esquerrà amb tot el necessari, per fer la via Anna Mª Pallejà.

 La Rebeca va instal·lar la primera. Amb la corda de 100m va instal·lar el Pou de Faura i Sans  i amb la corda de 20 fins a la base de la Sala de la Paciència. Per arribar a aquesta Sala de la Paciència la topografia indicava un pou de 21m, i nosaltres volíem fer servir una corda de 20m... Vam estar ajustant els frontals i la miopia per veure si la corda arribava al terra de la Paciència, i s’ha de dir que es quedava a 2 pams del ferm, però que amb el pes de l’espeleòloga a la corda, no hi havia cap problema. En aquell punt va agafar el relleu la Mireia, que va instal·lar tot el que restava d’avenc fins als -202m de la Sala GES de la via. Aquesta segona part de la baixada, és distreta i variada a més no poder. Trobem pous petits, passamans amb contraposicions, gateres on embrutar-se una mica i fer algun “blau” pels colzes (Galeria de les Exclamacions)...




  A més a més, a tot l’anterior li hem d’afegir que s’havia d’estar pendent i controlant constantment el nivell d’oxigen als pous. Ja fa temps que totes les cavitats de la zona del Garraf i rodalies estan molt inestables i s’ha de tenir una cura especial amb el nivell de gasos i l’oxigen, no volem veure ni en pintura la famosa Hipòxia. Per aquest motiu el club ens va deixar el “detector d’oxigen”, i les dues espeleòlogues que instal·laven en punta estaven pendents tota l’estona de les sensacions, la respiració, i sobretot de la pantalla de l’aparell. Va haver-hi moments indecisos on es van registrar dades mínimes de 18.2% d’oxigen i on vam dubtar si tornar amunt, però amb molta calma es van prendre segones lectures i es va veure que la composició de l’aire s’equilibrava i constantment va estar rondant els 18.4-18.5%.

 Amb tota aquests elements vem estar ben distretes, i sense donar-nos compte, entre xerradetes, fotos, detector d’hipòxia, rialles, abraçades i anècdotes, ens vam plantar a la sala GES a -204m. Allà vam fer quatre fotos amb el super-mòbil de la Muntsa i la meva càmera i sense perdre massa estona vam començar a remuntar amb intenció de parar a dinar al Pou de JM Anglada. Per agafar forces férem un mos variat: galetes de xocolata, entrepà d’embotit vegetarià, kinoa amb verdureta, kiwis, patates xips de pernil... tot molt saludable (o casi tot). Per no refredar-nos massa, i sent conscients de toooot el que havíem de remuntar, enfilàrem ràpid amunt. La Muntsa i jo mateixa ens encarregàrem de la desinstal·lació fins a la Sala de la Basseta, i ens vam emportar cordes cap amunt, la Mireia tragué la de 20 i 30, i la Rebe desinstal·là el Pou gros de sortida, però tenint en compte que era la corda gran de 100m, la tibàrem des de la boca cap amunt creuant dits perquè no s'enganxés enlloc (però tenint en compte que el primer pou és molt net i obert no vam tenir problemes i vam agrair no haver de carregar el pes durant tota la remuntada dels 76 metres del primer pou).



Un cop a dalt,  vam recollir fòtils amb un bon escampat de material just davant del cotxe per distribuir elements i just quan començava a fer-se fosc agafàrem la pista de tornada contentes de la gesta feta... i cansades!! Però per molt cansament que hi hagi, sempre queda temps per anar a fer la birreta de la victòria al mateix lloc on es començà la jornada. Allà fem un brindis pel dia tant genial que hem compartit i ens sentim orgulloses de formar part de l’aventura. Ja en tenim una més al sac per explicar! Ara ja, a pensar en la següent...





MATERIAL AVENC DE L’ESQUERRÀ (Via Normal – Anna Mª Pallejà)

 

Cordes: 100-20-30-80-40

25 mosquetons sense xapa

2 mosquetons amb xapa

2 cintes

Anclatges: químics (+ 2 spits)


Més topografies i informació de l'Avenc: Espeleo índex



PROPER CURS D'INICIACIÓ A L'ESPELEOLOGIA - NIVELL 1

Després de mesos incerts i de poques possibilitats de planificar activitats i sortides amb el caliu i les ganes que es mereix l'espeleologia, us presentem per fi el proper curs d'iniciació de NIVELL 1.

Us hi esperem a tot/es!!! 

INSCRIPCIONS: A la secretaria del Centre Excursionista de Terrassa (de 18 a 21h). Properament, inscripcions on-line també disponibles.
Qualsevol dubte o pregunta a: sisdelcet@gmail.com

Del 14 d'octubre al 7 de novembre de 2021


Clica per més INFORMACIÓ DEL CURS

ESPELEO a pèl - CALENDARI 2022

COL·LABORA AMB NOSALTRES I DESPULLA LA TEVA CURIOSITAT – El calendari i material inèdit a:
https://vkm.is/espeleoapel


Després d’uns mesos aturadets per causes de força major reprenem l’activitat al blog. I atenció que la reprenem amb  força!


El Projecte del “Calendari Espeleo a pèl” va néixer ja fa anys al club. Des de temps immemorials, d’una forma etèria, s’anava fantasiejant amb la idea de crear un calendari atrevit, natural, espontani i lleuger de roba (o més ben dit lleuger d’equipament espeleològic...), però tot sense perdre mai la perspectiva de les profunditats de la terra, i la màgia dels paisatges que envolten sempre als amants d’aquesta aventura que és l’espeleologia.

 Doncs si alguna cosa ens ha donat la pandèmia famosa, és temps per pensar i dedicar en projectes que normalment no trobaven mai el seu moment. I això és una mica el que va passar... Fa aproximadament un any, en una de les últimes sortides espeleològiques en grup de la SIS, crec que va ser a Arbàs el setembre passat, es va tornar a parlar del famós calendari, i entre uns i altres vam decidir que el 2022 era un bon any per tirar-lo endavant.

 Com sempre, ens els projectes de grup que impliquen a molta gent, maneres de pensar, opinions, equips i disciplines diferents (necessitàvem fotògrafs, models, dissenyadors gràfics, impremta...) hi ha una figura importantíssima que és la que ho arrenca, ho mou, ho motiva i ho coordina tot. Aquí va aparèixer la Mireia, que amb tota l’energia del món i més enllà, va posar mans a l’obra i va arrencar la materialització del Calendari: la cosa deixava de ser una cosa etèria i començava a agafar forma! Això deuria ser aproximadament a inicis del 2021. A partir d’aquí, i de forma híper-resumida, el procés ha estat el de:

-  Buscar fotògrafs, models, dissenyadors gràfics, formes de distribució i publicitat, impremta (tothom qui s’ha trobat són membres de la SIS, cosa que ens enorgulleix i encara dona més valor al projecte).

-   Fer partícip dins el possible a tothom qui ha col·laborat en el projecte: Preguntant i enquestant quin tipus de fotografies i calendari es volia, cavitats interessants, prioritats en la selecció i detalls de format.

-     Motivar i esperonar el personal en general (a l’hivern fa més mandra això de perdre roba, però no podíem deixar tota la fotografia pels mesos d’estiu).

-    Coordinar tota la feina de maquetat, tria, buscar crowfunding, finançament... (tota ajuda sempre és poca en aquests projectes de grup).

-     Publicitat

 Ara mateix, després de moltíssima feina de coordinació, fotografia i maquetat, el Projecte del Calendari està a la seva recta final, però no per això menys important. Ara toca publicitar-lo, parlar-ne, engrescar el personal i transmetre tota la feinada, ganes i il·lusió que hi hem posat tots/tes per tal que la gent el vulgui comprar.

 La part més feixuga i feinosa se l’han endut la Mireia (coordinació de tot i més), el Jose i la Jenni (fotògrafs) i el Jenar (maquetat i impressió). Tothom qui ha participat com a model ho hem viscut més lleugerament, una vessant més divertida i aventurera, però molt emocionant. Per molts i moltes era la primera vegada davant una càmera, i ja no parlem del fet d’anar frescos d’equipació i lleugers de tot... Ha estat un repte tant pels fotògrafs (que es trobaven amb persones que no sabien com moure’s davant una sessió fotogràfica), com per les/els models (que no sabien com es trobarien nus davant d’un seguit de gent, càmeres, flaixos...). El resultats han superat les expectatives, i les rialles, anècdotes i diversió ha primat en absolutament totes les sessions fetes... Tant és el nivell que al final ens han sobrat fotografies inclús per fer un altre calendari.

 No direm les cavitats on s’han fet les fotografies, ni farem cap “spoiler” de les imatges del calendari en aquest blog (a part de la portada i contraportada que ja us hem mostrat), per això us haureu d’arriscar una mica i comprar-lo, i de ben segur que no us n’arrepentireu.

 A la plataforma VERKAMI trobareu informació detallada sobre tot el projecte i la pre-venda del calendari (Amb ofertes exclusives i material inèdit pels més impacients que no vulguin esperar a la venta oficial a partir del 2 de novembre de 2021).

 https://vkm.is/espeleoapel

A partir del 2 de novembre el calendari estarà a la venda a: 

· La Secretaria del Centre Excursionista de Terrassa (C. St. Llorenç, 10)

· La botiga especialitzada en material tècnic de muntanya Travessa de Barcelona (Carrer de Galileu, 64, Barcelona).

· Es poden fer reserves d’unitats per e-mail deixant les vostres dades i telèfon, al correu: sisdelcet@gmail.com Es gestionaran enviaments a domicili per correu postal amb unes despeses d’enviament de 6€.

 Esperem que el calendari us agradi tant com a nosaltres, i que participeu amb el vostre granet de sorra en la seva compra, distribució i publicitat!! Gràcies a tothom, per endavant!!

 A continuació alguna foto de les dures reunions de treball en les sessions fotogràfiques, i del making of.... Si voleu veure el resultat final, haureu de comprar el calendari tard o d'hora!!!! Aquí podeu avançar-vos i ser els primers/eres: COMPRAR CALENDARI

Reunió després de sessió fotogràfica (altrament dit, sopar de germanor)






Sortida Espeleomix - GRALLERA GRAN DEL CORRALOT

DIA 24/10/20 

Aquest darrer cap de setmana es vaticinava tempesta, i no pas meteorològica, sinó que es respirava un imminent “toc de queda” a l’ambient, o inclús un confinament domiciliari. I vistes les previsions, i abans de materialitzar els mals auguris, vam decidir fer una escapadeta d’aquelles que sempre venen de gust a la zona d’Àger, per recarregar-nos d’energia positiva i oblidar-nos durant unes poques hores de totes les notícies que ens bombardegen constantment des de qualsevol mitjà; i és que si alguna cosa tenen les coves/avencs (entre moltíssimes d’altres) és que et xuclen del món exterior i et porten a una altra dimensió on desapareix la noció del temps; i això mateix potser era el que necessitàvem fer aquest cap de setmana l’equip inigualable de valents/tes format per la Mireia, el Miguel i jo (la Mònica) de la SIS, i l’Avent del SIRE de Sants.

Mireia, Mònica, Avent i Miguel

La sortida va ser en dues tongades: el divendres vespre van sortir la Mireia i l’Avent amb la primera furgoneta (equip format pels que no volien matinar de cap de les maneres), i el dissabte ben d’hora sortíem de Terrassa el Miguel i jo (equip dels que no volien matinar de cap manera, però que no podien sortir divendres). A les 10.00h ens vam trobar els quatre a la zona d’aparcament de dalt del Montsec d’Ares, on fresquejava bastant, i on vam poder gaudir de l’espectacle de desenes de parapentistes que com crispetes de colors assajaven moviments per llançar-se al buit... diuen que els espeleòlegs estem una mica bojos, però què dir dels parapentistes? Doncs dir que sense aquestes passions que ens arrosseguen a fer coses incomprensibles per a la resta del món, tot seria molt més avorrit i insípid.

Un cop tots trobats de seguida vam posar fil a l’agulla, doncs hi havia molta feina per fer, i el primer de tot era una aproximació llarga que volíem intentar reduir al mínim acostant el cotxe el més possible. Patint una mica per l’estat de la pista del Camí de Sant Elís vam anar avançant amb els dos vehicles (per no carregar massa de pes una sola furgoneta) aproximadament uns 2 quilòmetres, fins gairebé arribar a la zona on es troba el famós Seat 600 blanc que inclús es veu amb el Google Maps, just passades les antenes i repetidors de telecomunicacions que es troben al cim de St. Elís de 1675m i punt més alt del Montsec d’Ares. Un cop aparcats vam carregar tots els lleugers fòtils que caracteritzen l’equipatge de l’espeleòleg i a buscar les boques s’ha dit, a la qual cosa vam dedicar uns 45minuts de caminada entre matollar i terra de pastura d’ovelles.
Dins el mític Seat 600 abandonat al mig del prat

Per entrar al Corralot hi ha dues boques, una amb un pou de 33,5m i una altra amb un pou de 90m. Per agilitzar la sortida de després (i no pas perquè una persona de l’equip hagués burxat insistentment dies enrere per baixar pel pou gros), vam fer dos grups de manera que l’Avent i jo vam baixar pel llarg, i la Mireia i el Miguel pel pou petit, i vam quedar en trobar-nos a l’inici de la Via del Llac per fer-la en primer lloc.

El Miguel instal·lant l'entrada del pou "petit".

La baixada del pou de 90 és espectacular, sobretot els últims 50 metres que s’obren volats sobre la gran sala CGB, on si el frontal t’ho permet pots deixar-te impressionar per la grandiositat de les seves dimensions i parets. Per donar una mica més d’emoció a la baixada (per si no n’hi ha prou amb el volat de 50m als peus), vam utilitzar una corda força nova de diàmetre 8,5mm, cosa que vol dir que més que baixar vam volar fins a terra i que l’Stop no donava a l’abast. Durant la instal·lació l’Avent va proposar de fer un canvi de corda a mig pou volat, però suposo que es va imaginar la meva cara quan li vaig dir amb una veu ofegada: “home... potser no seria el millor dia per passar per primer cop un empalme de corda a 40m de terra...” i va repensar l'estratègia.

Un cop de peus a terra de la gran sala CGB vam aprofitar per fer 4 fotos i estrenar el flash nou que portava l’Avent, i després cap a trobar-nos amb l’altre grup que ja estava a la Via del Llac. La Mireia al capdavant instal·la els primers pous de 10 i 15m fins a una gran sala amb formacions per totes bandes on decidim deixar els “petates” i anar, amb el just i necessari, a buscar el pas estret que sabem que ens espera per anar a trobar el famós llac que dona nom a la Via. Triguem una mica en veure l’entrada, però això ens permet xafardejar tots els petits racons que s’amaguen a la part baixa de la sala, amb formacions, brillantors i colors espectaculars... La Reflex de l’Avent no hi és a temps. Finalment el Miguel es cola per un foradet dissimulat en un racó i ja ens informa que tenim el camí localitzat. És hora d’encongir-se una mica, amagar panxa, arrossegar-se i aparèixer a un altre sala amb un bon conjunt de blocs despresos que s’han d’anar desgrimpant. 




Sembla que ens acostem al final de la via però el famós Llac se’ns resisteix i l’únic pas que hi ha obert al final dels blocs és una mica exposat i no tenim corda per assegurar-nos. L’Avent i el Miguel discuteixen on posar peus i mans, i finalment amb l’ajuda d’una baga gran de la Mireia ho veiem clar i tirem avall; tots coincidim que el pas aparentava més dificultat de la que realment tenia, però una petita corda no aniria malament per ajudar als més prudents a passar. Un cop superat això, ja tenim el bonic llac a tocar, i fem cota a la part més profunda de l’avenc a -166m. 

Foto de postal, amb el final de la Via del Llac

La gana comença a fer acte de presència així que remuntem el camí fet fins allà on teníem les bosses i ens disposem a fer un mos. Però no un mos qualsevol... No tothom pot dir que ha menjat truita de patates casolana a aquelles profunditats, i menys una de tan bona i amb tan de carinyo com l’ha fet la Mireia; anava a dir que tots ens vam llepar els dits, però no seria correcte tenint en compte la de pols, guano, i fang que els arrebossaven.

Menjant truita de patates casolana, amb vistes a les concrecions

Amb les forces recarregades tornem a la sala central i debatem opcions per a la següent via a visitar. Finalment, seduïts per la descripció d’una petita sala blanca a la topografia de la via GEB (descoberta al 2014 http://www.geb.cat/graller-gran-del-corralot-galeria-geb/), ens aventurem a buscar-la tot esperant trobar una corda fixa que ens hi ha de permetre l’accés. No ens costa gaire, i a la paret Est de la CGB trobem la corda instal·lada just al lateral d’una zona de rampa de roca trencada molt esllavissada, que fa que pugis 1metre i en baixis 2 fins aconseguir arribar al peu de la corda. Hi ha 3 trams de corda fixa, el segon amb una mica de pèndol i fricció en diversos punts, però no transmet sensació d’inseguretat i no sembla tenir flors. Tos quatre enfilem cap amunt, passem les cordes (l’última un fàcil passamà) i després d’una estretor apareixem a una saleta que és una petita joia. Les formacions centrals estan dominades per un blanc brillant i net, i totes les parets del volant presenten algun tipus de concreció, petits gours (que encara que secs són espectacular), estalactites, estalagmites, banderes i fins i tot una petita columna... Sense tenir unes grans dimensions, el conjunt de tota la saleta té un caire de tresor amagat, de joia secreta. Molt contents per la Via GEB visitada, toca fer fotos per un tub i tornar a la CGB.






És hora de valorar el següent pas... Fer una altra via o torna cap al cotxe per anar a buscar un lloc per acampar, escalfar-nos i fer un bon sopar? No cal dir que l’olor de botifarra de bolets a la brasa ja ens arriba al cervell abans d’acabar la frase, per tant, és hora de tornar cap a l’exterior.

Per sortir hem de fer un altre cop equips de 2, hi ha algun intent infructuós per evitar la sortida pel pou de 90 intentant vendre la moto als de la pujada de 33,5 amb lo boniques que són les panoràmiques de l’ascens, les vistes tan espectaculars de la sala des d’aquella perspectiva, etc. però no té cap èxit i els mateixos que hi hem baixat som els que el pugem. Com que jo havia burxat insistentment en els dies previs per baixar pel pou gran, tinc clar que em toca desinstal·lar a mi. El xiclet de la corda els primers metres i el moviment rotatori constant sobre mi mateixa auguren una pujada una mica marejadora, però de seguida tot s’alinea i puc gaudir realment de la remuntada. Xino-xano cap a dalt, i després d’escapar-se’m uns quants “puto petate”, arribo a la sortida i fem retrobament de l’equip.

Quan hi ha gana, la velocitat de recollida de fòtils augmenta proporcionalment, així que amb un plis ho empaquem tot, motxilles a l’esquena i a buscar el cotxe, que ara de nit serà una mica més empipador. Tot i el cansament i la gana encara queden forces per anar xerrant i comentant temes, inclús encara queden forces per fer sustos... com el que l’Avent i el Miguel orquestren, en plena negror, per sortir de darrera un matoll fosc i fer-nos xisclar i saltar esperitades; nosaltres que anàvem xerrant tan tranquil·lament sobre mapes i curses d’orientació! Sort que no som rancunioses... (o ja ho veurem en una altra sortida).

Arribats al cotxe contents, enfilem la pista de tornada direcció cap el Camí de Coll d’Ares i trobem un raconet idoni que ja coneixia el Miguel. Plantem furgonetes, encenem petit foc per treure el fred i ataquem al vinet, les ametlles, la birreta, les botifarres de bolets, el xai, els moniatos, la cansalada... i després ja directament ataquem al Patxaran. Amb tot això a l’estómac i al fetge, arreglem i desarreglem el món diverses vegades, fins que ben entrada la matinada el cansament guanya i ens retirem.

L’endemà al matí seguim amb la dieta saludable amb suculents esmorzars com plàtan amb Nocilla, tonyina i més Nocilla amb torradetes de blat, i una mica de te i aigua per depurar espurnes de ressaca... mentre parlem de models de frontals nous i els seus pros i contres, parlem de com es pot desgastar un Dressler, i parlem de futurs projectes que ens agradaria realitzar. Tot i voler allargar al màxim possible la companyia, el bon ambient i l’humor que ens ha acompanyat durant la sortida, és hora d’acomiadar-nos i tornar al món real, al de les notícies, internet i Whatsapps.

Ha estat un cap de setmana espeleològic formidable que ens ha donat una bona dosi d’optimisme, rialles i bons records, sempre molt benvinguts en aquests dies incerts en els que estem, i que ens fa esperar amb ganes i il·lusió la propera aventura compartida.


MATERIAL AVENC DEL CORRALOT

 

ENTRADA PER BOCA PETITA (pou -33,5m):

Corda de: 50m

5 mosquetons sense xapa

Anclatges: químics

 

ENTRADA PER BOCA GRAN (pou -90m):

Cordes de: 40m – 80m

10 mosquetons sense xapa

Anclatges: químics

 

VIA DEL LLAC:

Cordes: 20 – 30 – no aniria malament un pringu de 5/10m per l’última entrada a la sala final del llac

8 mosquetons amb xapa

Anclatges: spits i parabolts