Sortida Tastet d'Espeleologia - SISTEMA DE LA BORA FOSCA

DIA 23/2/20
El diumenge es va dur a terme una jornada d’aproximació al món subterrani, oberta a tot el públic inquiet, valent i encuriosit per les meravelles ocultes sota terra; podríem dir que la jornada va ser un preliminar o un petit “tastet” del que serà el proper Curs d’iniciació a l’Espeleologia que la SIS farà entre el 10 de març i 5 d’abril d’enguany. El lloc escollit per tenir aquest primer contacte espeleològic va ser el Sistema de la Bora Fosca, a Tavertet, amb 1257m de recorregut horitzontal i un desnivell  en alçada de -60m.
Amb tot un èxit de convocatòria, el diumenge es va ajuntar una multitud de gairebé 20 intrèpids/es aventurers (i dic multitud expressament perquè en espeleologia 20 persones és una multitud enorme) disposats a provar sensacions a la foscor i amb ganes de passar-ho bé.


ESPELEÒLEGS/GUES: Grup complet


 Un cop tothom reunit, esmorzat i mentalitzat, es va organitzar la sortida en tres grups separats amb els següents objectius:
GRUP 1: entrada per la Bora Fosca i Sortida per la Bora del Medalló sense pujar a la Galeria superior.
GRUP 2: entrada per la Bora Fosca i Sortida per la Bora del Medalló visitant la Galeria superior “Via Sire-Gràcia”
GRUP 3: entrada per la Bora del Medalló i Sortida per la Bora Fosca visitant la Galeria superior “Via Sire-Gràcia”




Amb les tres expedicions dins la cova, cadascuna fent el seu camí, va haver-hi temps per a tot i més: trams amples on gaudir de la visió i la progressió sobre grans blocs, trams estrets on s’havia d’anar a 4 grapes i posar a prova genolls i colzes (i on aprendre una lliçó molt important: les genolleres són unes de les millors amigues dels espeleòlegs), trams encara més estrets (gateres) on només amb calma i sense presses es pot fer el cuc per avançar, trams amb sostres tan baixos que ni l’Indiana Jones...

Espeleòlegs posant a prova les lumbars

També va haver-hi un petit tram de progressió vertical fent ús del ja jubilat “electron” per pujar i del Dresler per baixar, on alguns cursetistes ja van demostrar que apuntaven maneres amb les seves habilitats rapeladores; en aquest punt un dels grup que va pujar va poder experimentar que quan hi ha cordes pel mig la cosa fàcilment es pot embolicar, per exemple entre una corda i un electron...

Pujant per l’electron cap a la galeria superior

Alguns bonics espeleotemes ben conservats també es van deixar veure a zones molt concretes, principalment a la sala superior, i fins i tot es van poder observar uns quants habitants de la cova dormint cap per avall.

Espeleotemes

L’art de fer fotos també requereix el seu temps per copsar la bellesa i les sensacions dins la foscor, però com podeu veure, el resultat següent  reflexa molt bé l’ambient i els especímens dins la cova.

Espeleologus cavernarius

A la Sala Final i a la Sala Enllosada va haver-hi diversos creuament entre els 3 grups, i és que amb tanta gent allà dins estava clar que en un punt o altre s’havia de coincidir! No se sap perquè, però veure que l’altra gent està igual que tu de cansada, bruta i atonyinada per les parets, reconforta moltíssim.
 A la jornada va haver-hi temps per aprendre moltes coses, una d’elles va ser que espeleologia i contorsionisme molts cops va lligat de la mà, i si no que ho preguntin al grup “molongui” de 10 persones que va anar a parar a una gatera sense sortida i, amb paraules textuals d’un dels monitors, va haver de tirar de ioga per girar 180º en un petit espai reduït de 50cm (aquesta classe s’acostuma a donar en els cursos avançats d’espeleo!!!). Segur que més d’un ja es veia dient les seves últimes paraules dins la cova. S’ha de dir que després de sobreviure a això, el grup va sortir àgil com un rat-penat i el posterior Pas de Serrallonga va semblar el més ample del món.

Gateres per arrossegar-se i embrutar-se tot i més
Sobre les 16:00 es va veure la llum al final del forat i es va sortir a l’exterior. Va ser el punt de retrobament de tots els grups, on  tothom esparracat per terra anava explicant les seves anècdotes i prenent aquell sol reparador amb moltes ganes (això s’ha d’aprofitar, perquè no sempre es té la sort de sortir de dia dels forats...)

Esparracament generalitzat a la sortida de la cova, i punt de retrobament i avituallament
Amb tot el que s’ha explicat (que és una micro-part de la jornada) es pot dir, doncs, que va ser una sortida molt complerta amb un grup valent d’intrèpids/des que esperem s’animin a seguir coneixent i descobrint aquesta espectacular aventura que és l’espeleologia. Per nosaltres va ser un plaer.

MATERIAL SISTEMA BORA FOSCA:
Material personal de progressió horitzontal. Si es vol pujar a la galeria superior s'ha de portar material de progressió vertical.
Anclatges: Per pujar a la galeria està tot equipat amb corda fixa.

Fotos: Jenni S. i cursetistes

Sortida Matinal - AVENC DE CAN POBLA I AVENC DE LA CODOLEDA

DIA 15/2/20
Aquest dissabte passat es va fer una sortideta matinal i matinera per la zona més propera de casa, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. A les 8.30 vam quedar l’Eduard, l’Alba, el Joan, la Laura i la Mònica al punt de sortida comú de Terrassa amb l’objectiu d’aprofitar el matí al màxim i fer l’Avenc de Can Pobla i l’avenc de la Codoleda.
        L’aproximació amb el cotxe és un vist i no vist, ja que en 5 minuts deixem els vehicles als Dipòsits de Matadepera, però l’aproximació caminant fins a l’Avenc de Can Pobla ja és una altra història doncs mig carregats com els burros que pugen el menjar al Restaurant de la Mola s’ha d’arribar gairebé fins al cim de la muntanya, i just abans dels cingles on hi ha els Horts del Monjos agafar un petit trencall a l’esquerra que ens porta en 2 minuts a la boca de l’avenc, que queda ubicat just sota la Roca Colom. 

ESPELEÒLEGS/GUES: Alba, Eduard, Joan, Laura i Mònica (darrera la càmera)

Un cop situats, anem per feina i mentre uns esmorzen quatre galetes i entrepans els altres ja s’equipen i es preparen. La corda de sortida s’agafa a un arbre amb doble soca que hi ha just davant de la barana protectora, i un cop sobrepassada la barrera ens trobem uns primers metres plens de fullaraca, grava i petites pedres acumulades durant els darrers dies. L’Eduard, ràpid com el llamp, és el primer a canviar-se i en un obrir i tancar els ulls ja es perd dins la foscor del forat instal·lant. L’avenc és una rampa constant gairebé fins a baix, on fem cota de -46m després de caminar una mica per la sorprenent amplada de la planta baixa. A baix es pot fer una grimpada a l’extrem més elevat de la base, que permeten veure la zona amb més formacions de l’avenc.


El Joan i la Laura desgrimpant la zona més formada de l’Avenc

Un cop vist tot (que es veu ràpid), tornem cap a dalt, mirem rellotges i decidim que encara tenim temps d’anar a l’avenc de la Codoleda. Ara gairebé tot fa baixada, i en 25 minuts ens plantem davant del nostre segon objectiu, just sota el Plec dels Llibres. Tot i que una servidora ja ha fet l’avenc en altres ocasions, quan veig la boca em pregunto si els turrons del Nadal no em passaran factura a l’hora d’entrar o més ben dit de sortir d’aquest forat petit i incòmode.


La Laura entrant a Codoleda

Al final entrem el Joan, la Laura i la Mònica a veure aquesta petita joia. Amb un lleu contorsionisme i alçant el maluc el màxim possible es salva la posició una mica forçada de l’entrada, i un cop dins l’escletxa ja quedes penjat com un fuet a la vertical volada del pou de 15 metres. Només has de mirar cap avall amb el frontal encès per veure la bonica i enorme estalactita (considerada la més gran del Parc Natural) que ens acompanyarà paral·lelament tota la baixada del pouet.
Un cop  a baix, fem una mica l’espeleòleg/a i ens arrosseguem pels racons més estrets i fanguinosos de l’avenc, així com per l’angosta galeria est. Seguim per aquesta fins arribar a una zona de boniques colades i allà decidim no pujar per la corda  fixa que hi ha instal·lada que ens portaria a sortir per la segona boca de l’avenc, situada 11 metres per sobre de la primera boca. L’estat de la corda demana a crits un manteniment, i com que hi ha diverses flors i nusos decidim deixar la travessa per un altre dia.




Tornem enrere pel mateix lloc que per on hem baixat. A la sortida del forat, la força de la gravetat juga en contra nostra, però amb una mica de tècnica i tenint cura de no acostar massa el Croll a la part superior de la instal·lació, tots/es sortim sense massa dificultats, però amagant panxa...

MATERIAL CAN POBLA:
Cordes: 60 (m)
5 mosquetons amb xapa
1 desviador
Anclatges: spits

MATERIAL CODOLEDA:
Corda: 30 (m)
3 mosquetons amb xapa
Anclatges: spits


SISmestre - MONTSERRAT UBACH i BÒFIA

CAP DE SETMANA COMPLET – AVENC DE MONTSERRAT UBACH I AVENC DE LA BÒFIA

DIA 8/2/20 – MONTSERRAT UBACH – instal·lació
El cap de setmana prometia activitat i diversió per totes bandes i és que al final, fent i desfent calendaris i agendes de tots els interessats vam aconseguir ser una bona colla, la família espeleològica va ser família nombrosa. Amb tots els permisos demanats i apunt, el dissabte ben d’hora surt l’Equip A (Pirlo, Marta, Anna, Jenar, Sallan, Eduard i David) amb la fita d’instal·lar l’Avenc Montserrat Ubach (recentment declarat “Espai d’Interès Geològic de Catalunya” per la Generalitat) i tornar el mateix dia cap a casa. Com a punt de trobada a Solsona s’escull el bar Trabucaire i amb la rapidesa que caracteritza normalment aquests esmorzars, tot i sortir a les 8h del matí de les ciutats d’origen, la comitiva instal·ladora es planta a la boca de l’avenc gairebé a les 12.00h (imagineu-vos l’àpat).



ESPELEÒLEGS/GUES: Jenar, Sallan, Eduard, Marta, Pirlo, Anna i David (fotògraf)
Un cop a l’avenc, la velocitat de tot es multiplica i la instal·lació feta pel Pirlo agafa forma ràpidament i sense descans el grup va cap avall. La primera rampa té força rocalla i còdols lliures degut a les pluges fortes de les últimes setmanes, però un cop s’arriba al primer pou ja es comença a veure la magnitud de la bellesa i formacions que ens regalarà l’Avenc. Passat el primer pou i un divertit passamà, s’encara el segon Pou dels Replans, un tercer amb el Pou de la Xineta i un reguitzell més de pous encadenats, tots força regats i amb les formes arrodonides típiques del conglomerat embellint el paisatge. Amb això s’arriba a la humida gatera Rostand-Subils (que rep el nom dels desobstruïdors  que s’hi van barallar en les primeres expedicions). En aquest punt, els més veterans de l’equip A, fent ús de saviesa i veterania, diuen una frase que molts voldrien per a ells: “nosaltres ja hem sucat molt en aquesta vida”  i se’n tornen cap amunt amb la feina feta; la resta passa la gatera sucant com només els espeleòlegs saben i cap avall falta gent. Un cop passat el bonic Pou de les Perles (que rep el nom pels extraordinaris pisòlits que s’hi formen) i més pous, s’arriba al fons de l’avenc i es fa cota a -202m deixant-se tot instal·lat i a punt per l’Equip B, que l’endemà desfarà la feina feta. En comptes de solidaritzar-se amb els desinstal·ladors i deixar un parell de cervesetes fresques al fons de l’avenc, pels caps de l’Equip A passa la idea d’omplir els “petates” buits amb rocs o amagar cordes, però al final la consciència no els permet fer cap animalada. La sortida sense desinstal·lar és molt ben rebuda i la pujada es fa sense més entrebancs, sortint de l’avenc cap a les 16.30h aproximadament. 



És hora de l’Equip B (Joan, Alba, Mònica, Miguel i Oriol). Es surt de Terrassa el dissabte e les 19.00 i sense caure en la trampa del Trabucaire s’arriba a la Zona de Pícnic de la Creu del Codó amb les furgonetes ben equipades de bon menjar, bon vi i bona calefacció. Allà ens esperen el Jenar i l’Eduard amb caldo calent molt ben rebut i junts compartim impressions del dia, i arreglem una mica el món (que força falta li fa) tot ben acompanyat de bon vi, ametlles torrades, carn a la planxa i caldo divers. L’Eduard ens confessa que ha sopat 3 o 4 vegades, però segueix incombustible. Ens retirem prudents a mitjanit, que el diumenge apunta maneres. 

Sopant i compartint el fred de la nit a l’àrea de Pícnic de la Creu del Codó

DIA 9/2/20 – MONTSERRAT UBACH – desinstal·lació
A les 9 del matí arriba l’Equip C a la zona de pícnic (Jenni, Míriam, Carlos i l’Eduard que és multi-equip, doncs formarà part de tots els grups del cap de setmana) amb intenció de fer l’Avenc de la Bòfia, que amb neu i gel està espectacular tal com més avall podreu veure. 
Tornant a l’equip B, després d’una aproximació curta (20min) però canyera per terrenys barrancosos i fent ús de cordes fixes ja instal·lades, el grup es planta a la boca de l’Avenc de Montserrat Ubach a les 10.30h.

ESPELEÒLEGS/GUES: Miguel, Joan, Oriol, Alba i Mònica
Cap avall falta gent, gaudint al màxim del fet de baixar quan tot ja està muntat i centrant-se únicament en el plaer de la baixada, sense pesos arrossegats, i disfrutant les vistes espectaculars que depara el forat. La sucada de rigor a la gatera no ens la treu ningú.
Arribem a baix sobre les 12.00h. Allà agafem consciència del que ens espera, que és remuntar 200m amb cordes i material d’instal·lació entre els 4 que finalment hem baixat. La setmana anterior el Joan s’havia ofert a desinstal·lar tot l’avenc, i donat el cas, qui som la resta per treure-li aquesta il·lusió al noi? Així s’encarrega ell de tot el desmuntatge, repartint això sí les cordes i mosquetons entre tots.


Els pous verticals són la tònica principal de l’avenc, però la morfologia de cadascun d’ells, i gràcies a que la velocitat de pujada no és la mateixa que de baixada, tenim temps de contemplar-los millor. Tot i que pujar és més lent, tots busquem sense èxit el motoret amagat que creiem que porta l’Oriol entre l’equip d’ascensió, doncs va a preu fet sense pestanyejar. 
Tornem a veure la llum del sol (això vol dir que no anem tan tard), i traiem l’última corda al voltant de les 16.00h. De cop es desperten tots els estómacs i budells, un cop l’adrenalina desapareix, i ja només pensem en on fer el dinar-berenar-sopar. Però abans d’això queda la divertida tasca d’organitzar el material brut, moll i enfangat, de jugar a pedra-paper-tisora per veure qui s’emporta la corda més llarga, d’ensacar les cordes , de fer recompte... i aquestes coses de l’espeleo.

Escampall de material utilitzat i desinstal·lat a punt de repartir
 Ara sí, un cop tot organitzat, agafem cotxes i desfem camí fins a Solsona, on recuperem forces i ens acomiadem fins a la propera aventura.

DIA 9/2/20 – BÒFIA
L’equip C, com ja és tradició a l’hivern, va realitzar la visita a la Bòfia del Port del Comte. L’Eduard Badiella es va encarregar de l’organització de la sortida, i va ser acompanyat pel grup format per la Míriam Tàpia, el Carlos T. i la Jenni Sánchez, amb la finalitat de contemplar les particularitats de la cavitat durant aquesta època de l’any.

El Carlos, l’Eduard i la Míriam de camí a la Bòfia
El grup va arribar al pàrquing d’Estivella on es va preparar amb raquetes i esquís per realitzar l’aproximació pel camí de la Ginebrosa, durant aproximadament 3 km de distància fins arribar a la bifurcació amb el camí del Forat, on es troba la gran boca de l’avenc, de 20 x 6 metres

La boca de la Bòfia
Un cop instal·lada la via, el grup va davallar fent-se lloc per la neu fins perdre de vista la corda que s’enfonsava, i trepitjant una paret relliscosa que alternava roques completament glaçades i alguna delicada estalactita de gel.

En Carlos davallant cap a l’interior de la cavitat

Després de superar els aproximadament 5 primers metres de rampa, el pou proporcionava una vista panoràmica de la sala principal. Un cop a -20 metres, a peu d’un terra mig nevat i ple de troncs d’arbres caiguts, el grup va recórrer la sala fins arribar al seu extrem per pujar per una petita rampa decorada amb algunes de les poques estalagmites que s’han format aquesta temporada.

Pla general de la rampa i algunes estalagmites de gel

Segons l’Eduard, que ja ha visitat la cavitat anteriorment en vàries ocasions, la quantitat de formacions d’aquestes característiques ha minvat en els darrers anys, probablement a causa de l’escalfament global provocat pel canvi climàtic.

Detall d’una estalagmita de gel
Passant per la boca d’una petita cavitat al final de la rampa es va accedir a una altra saleta de 7 x 2,5 x 15 metres, però es va tornar ràpidament a la sala principal per poder immortalitzar en fotografies les poques estalactites i estalagmites de gel que vam trobar.

Detall d’una estalagmita de gel situada de camí a la saleta

MATERIAL MONTSERRAT UBACH:
Cordes per ordre: 86 – 60 -40 – 10 - 40 – 40 – 40 - 25 (m)
3 o 4 cintes
32 mosquetons amb xapa
10 mosquetons sense xapa
Mínim 1 anclatge natural
Anclatges: spits (majoria)

MATERIAL BÒFIA:
Corda: 60 (m) - S’ha de buscar primer anclatge en pins apartats quan hi ha neu.
2 mosquetons amb xapa
Anclatges: spits vells (congelats i/o amagats amb neu a l’hivern)

Fotos i crònica Bòfia - Jenni Sànchez
Fotos i crònica Montserrat Ubach - Mònica Comellas i Anna Martínez
Vídeo Montaserrat Ubach - David Galí
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
RECULL DE FOTOGRAFIES DEL CAP DE SETMANA

SISmestre - AVENC DE L'ARCADA GRAN (Font i Sagué)

26/01/2020       
AVENC DE L’ARCADA GRAN - El diumenge 26 de gener es va fer la primera sortida del SISmestre d’aquest 2020. Va tocar matinar i a les 9 estàvem tots puntuals al concorregut aparcament de la Urbanització del Lledoner (a Olesa de Bonesvalls), lloc de partida de nombroses aventures espeleològiques de la zona. Vam sorprendre’ns només arribar de la gran quantitat de “petates” que estaven apunt a l’aparcament (un grup d’unes 20 persones se’ns havien avançat, però per sort per nosaltres es dirigien a Esquirols)... L’aproximació és curta i per tant aprofitem l’avinentesa per canviar-nos al costat del cotxe i sortir equipats cap a l’objectiu: l’Avenc Font i Sagué (o també conegut com Avenc de l’Arcada Gran). En 15 minuts ens plantem a la boca, després de passar per l’avenc adossat del Topògraf, que també està dins els nostres objectius d’avui. 
Per un petit problema logístic amb el material d’equipar, en comptes de fer 2 grups i dividir-nos entre Arcada Gran i Topògraf, anem tots cap a Arcada Gran i aviat ens posem mans a l’obra. La ruta que anem trobant per instal·lar és la Via Ramonage, que ens depara unes boniques formacions al seu final a  -75m. Allà reprenem forces i cap amunt, a buscar la llum de nou. La instal·lació ha anat seguint el seu curs però ha tingut els seus al·licients afegits, doncs l’experiència és molt diferent quan ningú del grup ha estat mai abans dins la cavitat i quan el currículum d’instal·ladors de la majoria no passa de màxim 2 anys enrere, ja que som de les últimes fornades d'espeleòlegs... Però entre la il·lusió dels principiants, la paciència dels més experimentats i el misteriós poder que té l’espeleologia de congelar el temps, la jornada passa ràpida i ens plantem gairebé a les 17.00h sortint del forat. I és que quan estàs feinejant i buscant punts d’ancoratge, carregant amunt i avall bosses i cordes, fent i desfent nusos i possibles vies, intentant fer fotos artístiques, fent proves de pujar i baixar amb la saca per agafar rodatge, xerrant, compartint experiències i futurs plans... no hi ha defalliment que valgui. Per si no n’hem tingut prou, rematem el diumenge amb una bona cerveseta/vermut tot parlant de passades i futures sortides que vindran; de ganes no ens en falten, de temps potser una mica.

ESPELEÒLEGS/GUES: Luidmila (SIES), Sandra (SIS), Mireia (SIS), Mònica (SIS), Arcyom, David (CET), Javi (SIES)