Sortida Espeleomix - GRALLERA GRAN DEL CORRALOT

DIA 24/10/20 

Aquest darrer cap de setmana es vaticinava tempesta, i no pas meteorològica, sinó que es respirava un imminent “toc de queda” a l’ambient, o inclús un confinament domiciliari. I vistes les previsions, i abans de materialitzar els mals auguris, vam decidir fer una escapadeta d’aquelles que sempre venen de gust a la zona d’Àger, per recarregar-nos d’energia positiva i oblidar-nos durant unes poques hores de totes les notícies que ens bombardegen constantment des de qualsevol mitjà; i és que si alguna cosa tenen les coves/avencs (entre moltíssimes d’altres) és que et xuclen del món exterior i et porten a una altra dimensió on desapareix la noció del temps; i això mateix potser era el que necessitàvem fer aquest cap de setmana l’equip inigualable de valents/tes format per la Mireia, el Miguel i jo (la Mònica) de la SIS, i l’Avent del SIRE de Sants.

Mireia, Mònica, Avent i Miguel

La sortida va ser en dues tongades: el divendres vespre van sortir la Mireia i l’Avent amb la primera furgoneta (equip format pels que no volien matinar de cap de les maneres), i el dissabte ben d’hora sortíem de Terrassa el Miguel i jo (equip dels que no volien matinar de cap manera, però que no podien sortir divendres). A les 10.00h ens vam trobar els quatre a la zona d’aparcament de dalt del Montsec d’Ares, on fresquejava bastant, i on vam poder gaudir de l’espectacle de desenes de parapentistes que com crispetes de colors assajaven moviments per llançar-se al buit... diuen que els espeleòlegs estem una mica bojos, però què dir dels parapentistes? Doncs dir que sense aquestes passions que ens arrosseguen a fer coses incomprensibles per a la resta del món, tot seria molt més avorrit i insípid.

Un cop tots trobats de seguida vam posar fil a l’agulla, doncs hi havia molta feina per fer, i el primer de tot era una aproximació llarga que volíem intentar reduir al mínim acostant el cotxe el més possible. Patint una mica per l’estat de la pista del Camí de Sant Elís vam anar avançant amb els dos vehicles (per no carregar massa de pes una sola furgoneta) aproximadament uns 2 quilòmetres, fins gairebé arribar a la zona on es troba el famós Seat 600 blanc que inclús es veu amb el Google Maps, just passades les antenes i repetidors de telecomunicacions que es troben al cim de St. Elís de 1675m i punt més alt del Montsec d’Ares. Un cop aparcats vam carregar tots els lleugers fòtils que caracteritzen l’equipatge de l’espeleòleg i a buscar les boques s’ha dit, a la qual cosa vam dedicar uns 45minuts de caminada entre matollar i terra de pastura d’ovelles.

Dins el mític Seat 600 abandonat al mig del prat

Per entrar al Corralot hi ha dues boques, una amb un pou de 33,5m i una altra amb un pou de 90m. Per agilitzar la sortida de després (i no pas perquè una persona de l’equip hagués burxat insistentment dies enrere per baixar pel pou gros), vam fer dos grups de manera que l’Avent i jo vam baixar pel llarg, i la Mireia i el Miguel pel pou petit, i vam quedar en trobar-nos a l’inici de la Via del Llac per fer-la en primer lloc.

El Miguel instal·lant l'entrada del pou "petit".

La baixada del pou de 90 és espectacular, sobretot els últims 50 metres que s’obren volats sobre la gran sala CGB, on si el frontal t’ho permet pots deixar-te impressionar per la grandiositat de les seves dimensions i parets. Per donar una mica més d’emoció a la baixada (per si no n’hi ha prou amb el volat de 50m als peus), vam utilitzar una corda força nova de diàmetre 8,5mm, cosa que vol dir que més que baixar vam volar fins a terra i que l’Stop no donava a l’abast. Durant la instal·lació l’Avent va proposar de fer un canvi de corda a mig pou volat, però suposo que es va imaginar la meva cara quan li vaig dir amb una veu ofegada: “home... potser no seria el millor dia per passar per primer cop un empalme de corda a 40m de terra...” i va repensar l'estratègia.

Un cop de peus a terra de la gran sala CGB vam aprofitar per fer 4 fotos i estrenar el flash nou que portava l’Avent, i després cap a trobar-nos amb l’altre grup que ja estava a la Via del Llac. La Mireia al capdavant instal·la els primers pous de 10 i 15m fins a una gran sala amb formacions per totes bandes on decidim deixar els “petates” i anar, amb el just i necessari, a buscar el pas estret que sabem que ens espera per anar a trobar el famós llac que dona nom a la Via. Triguem una mica en veure l’entrada, però això ens permet xafardejar tots els petits racons que s’amaguen a la part baixa de la sala, amb formacions, brillantors i colors espectaculars... La Reflex de l’Avent no hi és a temps. Finalment el Miguel es cola per un foradet dissimulat en un racó i ja ens informa que tenim el camí localitzat. És hora d’encongir-se una mica, amagar panxa, arrossegar-se i aparèixer a un altre sala amb un bon conjunt de blocs despresos que s’han d’anar desgrimpant. 

Sembla que ens acostem al final de la via però el famós Llac se’ns resisteix i l’únic pas que hi ha obert al final dels blocs és una mica exposat i no tenim corda per assegurar-nos. L’Avent i el Miguel discuteixen on posar peus i mans, i finalment amb l’ajuda d’una baga gran de la Mireia ho veiem clar i tirem avall; tots coincidim que el pas aparentava més dificultat de la que realment tenia, però una petita corda no aniria malament per ajudar als més prudents a passar. Un cop superat això, ja tenim el bonic llac a tocar, i fem cota a la part més profunda de l’avenc a -166m. 

Foto de postal, amb el final de la Via del Llac

La gana comença a fer acte de presència així que remuntem el camí fet fins allà on teníem les bosses i ens disposem a fer un mos. Però no un mos qualsevol... No tothom pot dir que ha menjat truita de patates casolana a aquelles profunditats, i menys una de tan bona i amb tan de carinyo com l’ha fet la Mireia; anava a dir que tots ens vam llepar els dits, però no seria correcte tenint en compte la de pols, guano, i fang que els arrebossaven.

Menjant truita de patates casolana, amb vistes a les concrecions

Amb les forces recarregades tornem a la sala central i debatem opcions per a la següent via a visitar. Finalment, seduïts per la descripció d’una petita sala blanca a la topografia de la via GEB (descoberta al 2014 http://www.geb.cat/graller-gran-del-corralot-galeria-geb/), ens aventurem a buscar-la tot esperant trobar una corda fixa que ens hi ha de permetre l’accés. No ens costa gaire, i a la paret Est de la CGB trobem la corda instal·lada just al lateral d’una zona de rampa de roca trencada molt esllavissada, que fa que pugis 1metre i en baixis 2 fins aconseguir arribar al peu de la corda. Hi ha 3 trams de corda fixa, el segon amb una mica de pèndol i fricció en diversos punts, però no transmet sensació d’inseguretat i no sembla tenir flors. Tos quatre enfilem cap amunt, passem les cordes (l’última un fàcil passamà) i després d’una estretor apareixem a una saleta que és una petita joia. Les formacions centrals estan dominades per un blanc brillant i net, i totes les parets del volant presenten algun tipus de concreció, petits gours (que encara que secs són espectacular), estalactites, estalagmites, banderes i fins i tot una petita columna... Sense tenir unes grans dimensions, el conjunt de tota la saleta té un caire de tresor amagat, de joia secreta. Molt contents per la Via GEB visitada, toca fer fotos per un tub i tornar a la CGB.

És hora de valorar el següent pas... Fer una altra via o torna cap al cotxe per anar a buscar un lloc per acampar, escalfar-nos i fer un bon sopar? No cal dir que l’olor de botifarra de bolets a la brasa ja ens arriba al cervell abans d’acabar la frase, per tant, és hora de tornar cap a l’exterior.

Per sortir hem de fer un altre cop equips de 2, hi ha algun intent infructuós per evitar la sortida pel pou de 90 intentant vendre la moto als de la pujada de 33,5 amb lo boniques que són les panoràmiques de l’ascens, les vistes tan espectaculars de la sala des d’aquella perspectiva, etc. però no té cap èxit i els mateixos que hi hem baixat som els que el pugem. Com que jo havia burxat insistentment en els dies previs per baixar pel pou gran, tinc clar que em toca desinstal·lar a mi. El xiclet de la corda els primers metres i el moviment rotatori constant sobre mi mateixa auguren una pujada una mica marejadora, però de seguida tot s’alinea i puc gaudir realment de la remuntada. Xino-xano cap a dalt, i després d’escapar-se’m uns quants “puto petate”, arribo a la sortida i fem retrobament de l’equip.

Quan hi ha gana, la velocitat de recollida de fòtils augmenta proporcionalment, així que amb un plis ho empaquem tot, motxilles a l’esquena i a buscar el cotxe, que ara de nit serà una mica més empipador. Tot i el cansament i la gana encara queden forces per anar xerrant i comentant temes, inclús encara queden forces per fer sustos... com el que l’Avent i el Miguel orquestren, en plena negror, per sortir de darrera un matoll fosc i fer-nos xisclar i saltar esperitades; nosaltres que anàvem xerrant tan tranquil·lament sobre mapes i curses d’orientació! Sort que no som rancunioses... (o ja ho veurem en una altra sortida).

Arribats al cotxe contents, enfilem la pista de tornada direcció cap el Camí de Coll d’Ares i trobem un raconet idoni que ja coneixia el Miguel. Plantem furgonetes, encenem petit foc per treure el fred i ataquem al vinet, les ametlles, la birreta, les botifarres de bolets, el xai, els moniatos, la cansalada... i després ja directament ataquem al Patxaran. Amb tot això a l’estómac i al fetge, arreglem i desarreglem el món diverses vegades, fins que ben entrada la matinada el cansament guanya i ens retirem.

L’endemà al matí seguim amb la dieta saludable amb suculents esmorzars com plàtan amb Nocilla, tonyina i més Nocilla amb torradetes de blat, i una mica de te i aigua per depurar espurnes de ressaca... mentre parlem de models de frontals nous i els seus pros i contres, parlem de com es pot desgastar un Dressler, i parlem de futurs projectes que ens agradaria realitzar. Tot i voler allargar al màxim possible la companyia, el bon ambient i l’humor que ens ha acompanyat durant la sortida, és hora d’acomiadar-nos i tornar al món real, al de les notícies, internet i Whatsapps.

Ha estat un cap de setmana espeleològic formidable que ens ha donat una bona dosi d’optimisme, rialles i bons records, sempre molt benvinguts en aquests dies incerts en els que estem, i que ens fa esperar amb ganes i il·lusió la propera aventura compartida.

MATERIAL AVENC DEL CORRALOT

 

ENTRADA PER BOCA PETITA (pou -33,5m):

Corda de: 50m

5 mosquetons sense xapa

Anclatges: químics

 

ENTRADA PER BOCA GRAN (pou -90m):

Cordes de: 40m – 80m

10 mosquetons sense xapa

Anclatges: químics

 

VIA DEL LLAC:

Cordes: 20 – 30 – no aniria malament un pringu de 5/10m per l’última entrada a la sala final del llac

8 mosquetons amb xapa

Anclatges: spits i parabolts