Sistema d'Alba (Benasque)

Aquesta característica imatge ja us haurà fet reconèixer la cavitat a tots els que hi heu estat.

El Sistema d'Alba. Aquesta travessa ha estat per a mi la primera realment de resistència.

Una travessa es caracteritza per a que no deixarem res enredera doncs sortirem per una boca diferent de la d'entrada. I a més, en aquest cas, les desinstal·lacions obligaran a no poder recular.

Uns companys van tenir un ensurt fa un any, i al arribar a la boca de sortida, desprès de fer tota las travessa la van trobar colgada de neu i per tant no van poder sortir fins que els van anar a treure.
Segons l'època de l'any doncs, es aconsellable anar a veure les condicions de la boca de sortida abans de dirigir-se cap al Bujerito d'Alba, boca d'entrada.

Nosaltres ens vam reunir tres, l'Efren, en Jordi i jo, en Tomàs. La veritat és que la calor era molta i no es veia neu per enlloc, per tant, aquesta primera mesura ens la vam saltar.

Al arribar a Benasque ens va sorprendre la "vigilància" de les forces de seguretat que ens van visitar i intercanviar quatre informacions, sigui en el pàrquing del poble que en el pàrquing del balneari.

Vam començar l'ascensió amb el mínim pes possible. De fet, pràcticament vam pujar en calçotets fins a la boca del llac. La pujada és de desnivell i per tant val la pena anar fent via. Tot el camí es veu ple de dolines i es segueix el curs d'un torrent. Un cop arribats al llac, es fa l'ultima grimpada fins el Bujerito.
La paranoia del pes em va jugar una mala passada doncs per primera vegada vaig canviar la maquina de fer fotos, deixant a casa la Canon EOS 7D per una més lleugera Canon IXUS 220 HS. No ho hagués fet mai!!!

Aquesta travessa és molt exigent des del punt de vista de la fotografia. Al ser una cavitat activa, les gotes d'aigua en suspensió fan que els flashos ubicats a prop de la lent il·luminin una paret de gotes, i sense flash... impossible sense trípode. A part es una cavitat preciosa amb grans salts d'aigua i grans sales... per tant... error sacrificar el pes per les fotos. A part... es una cavitat fangosa i la brutícia va fer que la màquina de fotos i tot el seu joc de l'objectiu acabés ven petada. Al acabar... va morir. Mai més. Bé amb la IXUS segur.

Vam entrar en processó, en Efren obria, Jordi al mig i jo tancant. El principi es ben tranquil i crec que no es fins el P56, (llàstima no tenir el flash) que no comencen les emocions. Aquest pou t'he una instal·lació bastant ... poc evocadora de confiança... i a part de les bagues i cadenes, així com les xapes rovellades, a part... cal tenir present que caldrà recuperar la corda i per tant cal vigilar que aquesta no es quedi atrapada entre tanta reinstal·lació per a reforçar el que sembla precari... vaja... que fa respecte. Crec que una de les característiques d'aquest avenc son les C al dressler i l'stop, per a fer recòrrer cordes embarrades i ... en un estat ... molt deficient. Després d'aquesta travessa se li treuen a un les manies o ... al contrari, apagues l'instint anomenat SENY i et posaràs a risc...

Al arribar a la Sala Maldita signem en el llibre de visites i decidim de girar cap a l'esquerra envers a la via clàssica.  Vist que sigui en Jordi que l'Efren ja havien realitzat la cavitat per la via "moderna", vam decidir-nos per la clàssica. Annexem la Topo.

La continuació és va fent, seguint sovint el riu... Aquesta cavitat té la bona noticia que no cal portar aigua... si més no. Però es aconsellable portar escarpins o canvis dels mitjons doncs alguns pasos l'aigua ens pot arribar a l'alçada dels genolls.
Anem progressant ...Sala maldita, el llaminador, sala del eco, ... fins arribar a la sala Roja.

Entre blocs i desgrimpades arribem després del pou a la sala espeleoclub.

La travessa és exigent i després de les hores i el fred que portem... vam despistar el camí. Un recorregut marcat i per sort circular ens va retornar a la sala. Tornada a la sala i a explorar... al fons, hi ha un pou sota el blocs on al seu fons es fa evident la corrent de l'aigua i que el soroll de les pedres al caure prometen. Si mai tornem al sistema... no estaria de més portar el burilador i mirar que hi ha mes avall. Potser una conexió més senzilla o intuïtiva amb la sala eleonor.

Per aquells que escolliu la via clàssica... permeteu-me unes directrius. A un cert moment hi ha una corda per baixar entre blocs d'un 4-5 metres, no massa aeriament. La corda si no la canvien... fa bassarda doncs es veuen un pam de les ànimes. Un cop arribats a terra... és el punt de possible pèrdua. El camí s'obre a la nostra esquena i fins i tot va cap al riu. És molt temptador. Si es segueix aquell camí, desprès de diferents pasos marcats es retorna a la sala. En canvi... si et quedes mirant la terrible corda, el bloc on esta subjectat, presenta en la seva base un pas. Seguint aquest pas, i girant cap a l'esquerra continua la cavitat cap a la sala leonor, passant per un pas ple de sorra fina, com de platja.

La sala leonor és el punt neuràlgic de la cavitat, la via nova també termina aquí i es ensordidora. La cascada es imponent i curiosament el soroll es com a cubells d'aigua que s'anessin buidant de cop sobre la cascada. No tinc cap foto doncs va ser impossible amb el meu equip. Es remunten el blocs amb el convenciment de que el més dur ja s'ha fet.



Però té trampa. No es el moment per pensar que estem acabant. queden encara un parell d'horetes. El Bar i el passamà del Pilé 43 estan més endevant. A continuació les estretors fan que els passos es compliquin una mica per aquells que van davant i no l'han fet mai abans o tenen poca memòria, o perfils tipus baldufa. Hi han passos normalment en paral·lel a més alçada per evitar quedar encastats en aquests pasos. Es passa  ... però reconec que no es el que et demani el cos després d'unes 9 hores de travessa.

El sifó del vent i la Plancha són els últim trossos abans de la sortida.

I quan arribes a la sortida, ple de fang i sorra, cansats i freds... imagines que van sentir aquells companys que van arribar a la sortida i la van trobar... tapada, plena de neu.

Certament la força i resistència té un factor psicològic important ... i aquesta cavitat posa a prova als més experimentats. No és un passeig, i si no has entrat a la cavitat ben descansat, la pujada fins el bujerito i les 10 hores de travessa, la humitat i el fred passaran comptes.

El millor... els marbres del final. Les franges negres i blanques es van alternant, amb grossors que van des dels 50 cm als cm... creen unes imatges de gran bellesa que caracteritzen la cova. Us adjunto doncs les últimes dos fotos que va fer la IXUS abans de defallir. com es sol dir ... els cignes just abans de morir fan el seu primer i últim cant. Així doncs veieu l'últim cant d'aquesta fràgil màquina per a tant humida, terrosa i dura cavitat.

PD. Al sortir hi ha el balneari. Els més llestos, ja hi compten de poder-s'hi fer un bany al acabar. Per aquells que no tenen temps, hi ha una zona oberta pública, amb fonts calentes (i us ho asseguro que s'agraeix un munt) en una sala que es troba al final del camí que voreja la casa per la dreta. La gent acostuma a deixar sal per els rebecos (o isards) i de bon matí no és difícil veure´n algun.
I un bon consell dels avis, que fidels fa més de 30 anys que hi estiuegen: " No aparqueu en el espai on normalment aparca tothom. Ha succeït unes quantes vegades que algun roc a caigut de les formacions i rodolant, rodolant a acabat sobre el vidre o el sostre dels cotxes aparcats". Aconsellen, d'aparcar una mica més cap enllà.

Que és pitjor, trobar-te la sortida tapada amb neu o un roc sobre el capò que converteixi el teu utilitari en cotxe d'aerodinàmica esportiva?

Salutacions,

Efren, Jordi i Tomàs.