EspeleoBlog de la SIS: AVENC DE L'ESQUERRÀ

DIA 26/09/21

Després d’uns mesos molts centrats/des amb el Projecte del Calendari de la SIS que us explicàvem fa un parell de posts, eren molt grans les ganes de posar-nos l’equipament espeleològic, d’embrutar-nos, de cansar-nos i de compartir una jornada d’avenc completa. Què vol dir això? Molta corda, petates pesats, cantimplores abonyegades, fang, passos estrets, pous interessants, carmanyoles per menjar a -200m... en fi, un planazo!!.

Per tant, no ens ha d’estranyar que quan de forma improvisada el dijous es va comentar en una de les nostres reunions/trobades/cervesetes setmanals de fer una sortideta a l’avenc de l’Esquerrà, hi hagués interessades ràpidament. Dic interessades, perquè al final l’equip que es va muntar va ser femení, un equip d’Espeleogirls, que diem nosaltres.

Espeleogirls: Mònica, Mireia i Rebe de la SIS, i la Muntsa.

El diumenge vam quedar d’horeta al centre Cívic d’Olesa de Bonesvalls per posar-nos les piles (cafès, sucs, entrepans) i d’allà ja vam arrancar amb el cotxe fins al peu de l’Avenc de l’Esquerrà, un dels preferits per aquelles persones a qui no els agraden les aproximacions a la boca, doncs el cotxe es pot aparcar a 5m de l'entrada del forat. Això sí, la pista, tot i estar en bones condicions, s’ha de compartir constantment amb ciclistes, caminaires, motoristes, esbarzers, bassals i algun sot que amb les pluges o tempestes dels últims dies s’ha marcat més del que ens agradaria, però tot depèn del cotxe que es porti. En el nostra cas, la furgoneta Berlingo de la Muntsa, a part d’alguna esgarrapada que es va endur, va arribar perfectament a la boca.

Com a mica de context històric podem dir que l’Avenc de l’Esquerrà és un dels més coneguts i mítics de la serralada del Garraf i que el seu nom prové de trobar-se en propietat del que era la família de ca l’Esquerrà, al terme municipal d’Olesa de Bonesvalls. Té tres vies principals que s’han anat descobrint, connectant i allargant amb el pas dels anys, que són: la Via Normal d’Anna Maria Pallejà, la Via Rat-penat i la via Lamarca-Torras. La cota de profunditat màxima contrastada topogràficament és de -291,4m, amb un recorregut total de 1.938 metres.

L’avenc va ser explorat per primera vegada el 1908 per mossèn Faura i Sans i el seu equip. Com a dada remarcable, explicarem que el primer replà que tenim a -14m, que es diu replà de la Providència, porta el nom de Providència Mitjans (una de les filles de la família de ca l’Esquerrà) i que semblaria que fou la primera dona practicant espeleologia documentada a Espanya i que va baixar fins a aquell replà en aquelles primeres expedicions de 1908.

Providència Mitjans a l'Avenc de l'Esquerrà (Barcelona), la primera exploració espeleològica documentada a Espanya protagonitzada per una dona (1908). Fot: J.M. Co de Triola.

“Marià Faura i Sans al seu article sobre l'exploració de l'avenc de l'Esquerrà, publicat a La Veu de Catalunya (núm. 3.336, 04-08-1908), ens diu, ... Mentres estavem en aitals operacions y resseguint tots els recons buscanthi insectes, cargols, etc., propis d'aqueixes encontrades, feu la descensió una tendra donzella. Na Providencia Mitjans, filla dels propietaris del avench, ab el cor fort y valerós, al ensemps que ab una serenitat y tranquilitat d'ànim envejables, donant mostres de la fermesa del caràcter català. Ja tenim la primera espeleòloga de Catalunya” extret de: https://barcelodona.blogspot.com/2019/07/providencia-mitjans-la-primera.html

Dit això i un cop presentat l’Avenc on ens anàvem a aventurar, tornem al diumenge en qüestió, on ja esmorzades i amb motivació i ganes per avorrir, ens vam endinsar cap a l’Esquerrà amb tot el necessari, per fer la via Anna Mª Pallejà.

La Rebeca va instal·lar la primera. Amb la corda de 100m va instal·lar el Pou de Faura i Sans i amb la corda de 20 fins a la base de la Sala de la Paciència. Per arribar a aquesta Sala de la Paciència la topografia indicava un pou de 21m, i nosaltres volíem fer servir una corda de 20m... Vam estar ajustant els frontals i la miopia per veure si la corda arribava al terra de la Paciència, i s’ha de dir que es quedava a 2 pams del ferm, però que amb el pes de l’espeleòloga a la corda, no hi havia cap problema. En aquell punt va agafar el relleu la Mireia, que va instal·lar tot el que restava d’avenc fins als -202m de la Sala GES de la via. Aquesta segona part de la baixada, és distreta i variada a més no poder. Trobem pous petits, passamans amb contraposicions, gateres on embrutar-se una mica i fer algun “blau” pels colzes (Galeria de les Exclamacions)...

A més a més, a tot l’anterior li hem d’afegir que s’havia d’estar pendent i controlant constantment el nivell d’oxigen als pous. Ja fa temps que totes les cavitats de la zona del Garraf i rodalies estan molt inestables i s’ha de tenir una cura especial amb el nivell de gasos i l’oxigen, no volem veure ni en pintura la famosa Hipòxia. Per aquest motiu el club ens va deixar el “detector d’oxigen”, i les dues espeleòlogues que instal·laven en punta estaven pendents tota l’estona de les sensacions, la respiració, i sobretot de la pantalla de l’aparell. Va haver-hi moments indecisos on es van registrar dades mínimes de 18.2% d’oxigen i on vam dubtar si tornar amunt, però amb molta calma es van prendre segones lectures i es va veure que la composició de l’aire s’equilibrava i constantment va estar rondant els 18.4-18.5%.

Amb tota aquests elements vem estar ben distretes, i sense donar-nos compte, entre xerradetes, fotos, detector d’hipòxia, rialles, abraçades i anècdotes, ens vam plantar a la sala GES a -204m. Allà vam fer quatre fotos amb el super-mòbil de la Muntsa i la meva càmera i sense perdre massa estona vam començar a remuntar amb intenció de parar a dinar al Pou de JM Anglada. Per agafar forces férem un mos variat: galetes de xocolata, entrepà d’embotit vegetarià, kinoa amb verdureta, kiwis, patates xips de pernil... tot molt saludable (o casi tot). Per no refredar-nos massa, i sent conscients de toooot el que havíem de remuntar, enfilàrem ràpid amunt. La Muntsa i jo mateixa ens encarregàrem de la desinstal·lació fins a la Sala de la Basseta, i ens vam emportar cordes cap amunt, la Mireia tragué la de 20 i 30, i la Rebe desinstal·là el Pou gros de sortida, però tenint en compte que era la corda gran de 100m, la tibàrem des de la boca cap amunt creuant dits perquè no s'enganxés enlloc (però tenint en compte que el primer pou és molt net i obert no vam tenir problemes i vam agrair no haver de carregar el pes durant tota la remuntada dels 76 metres del primer pou).

Un cop a dalt, vam recollir fòtils amb un bon escampat de material just davant del cotxe per distribuir elements i just quan començava a fer-se fosc agafàrem la pista de tornada contentes de la gesta feta... i cansades!! Però per molt cansament que hi hagi, sempre queda temps per anar a fer la birreta de la victòria al mateix lloc on es començà la jornada. Allà fem un brindis pel dia tant genial que hem compartit i ens sentim orgulloses de formar part de l’aventura. Ja en tenim una més al sac per explicar! Ara ja, a pensar en la següent...