Al final a aquesta sortida ens vam apuntar el Martí, el Bru, el Roger, la Sara, el Jordi i jo el Tomàs.
Aproximació:
Tot just arribem al parking rebem la bona notícia, la gent de Tarragona, Tortosa i València estan instal·lant el CP.1 i el CP.3, i el deixaran instal·lat per el cap de setmana següent que hi havia trobada.
Per tant, l'aproximació podia ser més lleugera tot i teniem les provisions i algun material a portar amb nosaltres.
Ven aviat arribem a la cova pintada, que dona nom al barranc i a tots els CP (Cova Pintada)
Fem alguna foto a la Cova Pintada, teniu aquí un petit video del making of:
Avenc:
Arribem sense problemes (a part la remontada del barranc) a la boca del CP.1
Al arribar trobem a "la gent" que havien d'instal·lar la cavitat a la boca.
I la gent ... son 2! Però quins dos! En Jota i en Juanfran. Uns màquines experts en Espele, amb un currículum de primera i en Jota, de la escola de Jorge Membrado Ferreres, admiradíssim company de la Federació Valenciana que va col·laborar amb el curs d'autosocors de la Escola de la Federació Catalana d'Espeleologia.
Ens oferim a portar-los alguna corda. I ens veuen tant petats que ens en donen una i prou. ;-D
Ells van tirant i nosaltres amb calma, menjem i montem el campament a l'interior del CP.1 on tenim la intenció de fer nit.
No posarem fotos de tota la cova perquè ja ha estat il·lustrada en altres entrades en aquest mateix blog.
Arribem a la sala gran on no hi ha ni rastre dels valencians i ens dirigim a la sala del llac.
Allà fem alguna foto de rigor i continuem cap avall.
Recorrem la sala gran i ens dirigim cap als punts on trobarem la primera gatera vertical. La trobem instal·lada. En aquell moment ens sorprèn doncs sempre l'hem fet sense corda, però cal dir que al retorn s'agraeix, de poder pujar per la corda i no en contraposició per aquell xemeneia.
Al arribar al primer pou ja els sentim traficar i contactem físicament amb ells al aeri.
Ha instal·lat en Jota i decideixen que al retorn modificaran la instal·lació afegint a la capçalera del aeri, un altre spit, de forma que es pugui posar una Y.
La veritat és que psicològicament s'agraeix.
Podem veure al fons de la sala de l'aeri en Jota i en Juanfran discutint la jugada i nosaltres radera.
Val a dir una cosa, les cordes que vam utilitzar eren ... de les que fan respecte.
Sovint al club ens discutim sobre si podem o no continuar utilitzant una corda. ... Ara jo no les llençarem, directament les cedirem als amics valencians, doncs ... les nostres cordes velles, eren millors que les que vam instal·lar en aquest CP.1. Amb carinyu, eeeeh!
Anem baixant per l'aeri fins arribar a reunir-nos tots plegats. Continuem la progressió fins a la sala Hilti on vam fer-nos les fotos de grup, i vam poder petar la xerrada amb molta més calma. I la veritat, quina parella més divertida i ben avinguda que ens vam trobar. Vam riure molt i ens van explicar coses molt interessants sobre com tenen montat a la federació valenciana tot els graus de formació i especialització. Déu ni do quina feina que porten feta i durant quan de temps
I per finalitzar un enigma... qui em sap dir on es trova aquesta foto al CP.1? No es fàcil.
Despres d'haver fet el CP-1 el dissabte, ens dirigim de bon matí al CP.3. L'aproximació té el seu que, doncs has de carenar des del CP-1, travesar el barranc de la cova pintada, i pujar per la tartera fins per sobre del resalt. La boca es trova a la dreta de la tartera.
Degut a la trobada que es tindrá el cap de setmana del 15-16 de Març, ens trobem l'Avenc intal.lat. Fem dos grups, en Jordi, en Bru i el Marti per una viai la Sara, el Roger i jo, el Tomàs, per l'altra.
Retornem a l'avenc del CP-3, aquí teniu l'anterior visita, amb deures pendents. Trobar la sala del llac.
VIA DEL MORT
Després d'un primer pou senzill, arribem a la repisa on parteixen les dos vies. La de la dreta és un seguit de fraccionaments, fins a encarar el pou de la sala gran, i la de l'esquerra és una desgrimpada fins a una finestreta, on un cop assegut, al mirar cap amunt veus aquestes formacions amb forma de medusa.
De la finestra parteix una Y, de la que ens penjem per a començar a baixar.
A mesura que es baixant per el pou, que en alguns punts és relativament estret, comencem a visualitzar les primeres formacions preludi del que trobarem a continuació.
Mitjançant desviadors i tres o quatre reinstralacions s'arriba a la base del pou cul de sac.
Aquest pou ja el vam fer la vegada passada i la veritat, el nom li escau com mai. No val la pena baixar-lo doncs no es més que aixó. A més a més a aquesta alçada hi ha la preciosa sala del Mort.
En aquesta sala vam fer la foto de la Sara i el Roger que ilustren la entrada del blog.
I un continuu d'altres dels molts macarrons que penjen de les formacions existents.
Cal tenir present que fa un parell d'anys que als Ports no plou abundantment i per tant l'aigua no és molt abundant ni en el CP-1 ni en aquesta via del CP-3. Per tant de la necessitat virtud, i s'improvisen diferents formes d'aprovisionament del preciós líquid.
La Sala del Mort juga molt amb les tonalitat de l'argila i el blanc de les joves formacions. Continuem la seva visita i trobem al fons una colada
Al fons de la sala, a la dreta i despres de una grimadeta trobem una nova colada i una sala que no presenta formacions, pero que a canvi té una capa d'argila de primera qualitat que cobreix tota la mateixa.
VIA DE LA SALA GRAN i SALA DEL LLAC
Com que les fotos de la sala gran i les seves antiestalactites ja les vam penjar a l'altre blog, pasaré directament a comentar la sala del llac.
Diuen que es la sala més gran dels Ports, el que està força bé és el pou que cal fer per arribar-hi. La Sara decideix anar sortin i en Roger s'aventura a la cerca de la sala del llac. A continuació la seva baixada pel pou.
Un cop a la base del pou hi ha a ma dreta una estalagmita (els espeleotemes que venen d'abaix), que esta marcada amb una X i un 5 encerclat. Si es fa aquesta grimpada s'arriba a una sala amb formacions precioses i blanques, i on es pot omplenar les ampolles doncs l'aigua té prou moviment.
Peró nosaltres voliem trobar la sala del llac. I la veritat, no és senzill. Intentaré fer un esforç per a que qui llegeixi això pugui arribar-hi.
Primer de tot has d'arribar a la base de la sala gran despres de trobar la escletxa que comunica els blocs amb la mateixa.
Un cop a terra, en la zona de les antiestalactites, cal dirigir-se, deixant els blocs a l'esquena, cap a l'esquerra. I de nou girant a la esquerra dirigir-se fins una pared que cal superar escalant una mica.
Un cop superada aquesta escalada ens trobem en un entorn que cap a la dreta va pujant, per la esquerra-centre amb colades, i per la dreta amb roca. Arribat al cim, a mà esquerra hi ha una gran llengua de colada, que normalment te restes de fang i que patina força. Cal pujar-la, agafant-se per la paret de la dreta i les formacions del sostre, un cop a dalt, a l'esquerra hi ha un X pintada amb rotulador. Cal començar a grimpar aquesta formació, fins a que trobarem un pas estret. La primera vegada que el vam trobar, el vam pasar. Pero la veritat ens va sorprendre no veure cap instalació ni res, doncs el que apareixia davant era una ampla sala, com si haguessim aparegut pel seu sostre. I la topo... no ajuda. Encara avui la miro i no acabo d'entendre-la.
Per tant vist el risc aeri vam recular. I ens vam trobar amb uns amics de Tarragona que entraven a la sala Gran. Eren tres, entre ells l'Alfredo, company del curs d'Autosocors de la Escola de la Federació Catalana d'Espeologia, i que podeu admirar formosament estirat a terra, en la foto record d'aquell curset,
Els altres dos, l'Albert i en Tomàs. Aquest parell ens van iluminar sobre com arribar al llac sense caure. I la veritat, ens va sorprendre la senzillesa amb que van superar aquella repisa, que convidava a fer de tovogan, i que en canvi, per a ells era un lloc ideal per a reposar-se. El truc era l'empotrament al sostre amb les mans, per guanyar equilibri, ja que els peus es troben molt en fals. Un cop superat aquest punt cal lliscar per la colada apuntalant els peus. I al arribar a la base, s'obre la sala on es trova el llac. La veritat es que en Roger i jo ens vam sentir molt orgullosos d'haver-hi arribat.
Ara a petició del Jose, company de la SIS, unes quantes fotos de les formacions i del llac, doncs valen la pena.
En Roger que va demostrar que és una maquina, al seu ritme, però imparable.
Increïble! Ja han passat 2 anys i mig des de la bogeria que vàrem fer en Efren i jo, en Tomàs: la èpica sortida al CP.1, sense tenir massa clar on era i amb un carregament de cordes no indiferent!
Podeu recuperar l'aventura en les dos entrades següents:
Aquest any, els de la SIS intentarem fer sortides pels Ports. Els grans i preciosos desconeguts. Fa poc ja vàrem fer els avencs de la zona, Mamelons, Polit, Salany (quina passsssssada), Cova Cambra. I va ser com sempre, genial. Ara ens orientem a preparar una sortida amb objectius CP-1 i CP-3.
En el blog de l'Espeleo Club de Gràcia hi ha referenciada una sortida que tenia els mateixos objectius que nosaltres i a més a més... el Barranc de la Cova Pintada. Honestament.... tota la meva admiració per aquests màquines! quina passada la sortida que van fer i que no varem poder reproduir, almenys en aquest primer intent.
La seva expedició la conformaven unes 9 persones i per tant... enteníem que segurament nosaltres sent 6 també faríem via i podríem amb els dos avencs i el barranc......... ... .....
Som, el mític Efren i la Ingrid, la Judit i l'Aleix, el Xavi i jo. Anem cap als Ports i ens marquem fites assolibles, a les 12.00 estem a la entrada del barranc, on deixem els cotxes i volem entrar a l'avenc a les 16:00. I seguint el ritme de l'Efren batem el nostre record i en menys de dos hores ja estem a dalt, a la boca del CP-1. Primer muntem el campament, doncs la nostra intenció es quedar-nos a dormir i a l'endemà anar a fer el CP-3. L'avenc és un avenc de treball, sense excessius pous per la profunditat que té, doncs s'arriba fins a la sala gran i la del llac sense cordes i a partir d'aquí els pous son bastant assequibles, destacant l'aeri de 21 metres.
Per a fer l'avenc son suficients:
- Una corda de 15m per el pou de 7m.
- Una corda de 50m per continuar fins a la base del pou de l'aeri.
- Una corda de 20m per pou de 8m.
- Una corda de 20 m per el pou de la colada blanca
- Una corda de 20 per el pou de la sala hilti.(podria ser 15m)
- 16 jocs amb xapes.
- 2 cintes per el pou de la colada blanca. (una en la capcelera, i l'altre per un desviador).
L'avenc està òptimament instal.lat (et permet pensar) i està plé de ponts naturals.
Peró no ens avancem.... aquest avenc té gateres. I en tè 7. I algunes d'elles son ... dobles.... és molt xulo! La primera gatera, dona pas a la zona del campament. Dediquem una bona estona a prepar-lo i a organitzar les cordes i xapes entre els petates. Cal tenir present que com fins a -40m no cal cordes i s'han de superar 2 gateres interessants, els petates pràcticament estan plens amb els equips personals. Per tant cal escollir molt bé com minimitzar les cordes necessàries.
Un cop s'arriba a la sala gran, la sortida es troba en la part alta de la mateixa. Sense perdre alçada i cap a l'esquerra trobarem el pas que porta fins a la sala del llac. Aquest cop la sala es troba seca, amb la mateixa mànega de fa tres anys.
En la base de la sala apareixen unes cordes que porten als pous remontants, on s'arriba fins a quota +16 respecte la boca.
Es un entorn molt fangós i té algun pas molt aeri sense assegurar, per tant... desaconsello, per allò que es pot visualitzar el passeig fins al cim dels pous. Nosaltres vam pujar, però ´l'únic que vam aconseguir és embarrar-nos les botes i patir de tornada.
Les vistes de la sala gran són molt boniques, tot i que el primer que t'adones és que el foradet pel que em entrat, no es fàcil de localitzar. Per aquest motiu vam deixar un reflectants, que ens facilitaran el retorn. En la foto de sobre es poden veure dos d'ells que ubiquen la entrada.
La sala del llac es petita pero amb formacions boniques, les colades son de diferents color, des del verd al blanc. L'arbre de nadal de la entrada, substituix el clàssic pessebre que podem trobar en la majoria dels avencs. El fons de la sala té sorra de platja, com la que trobarem al final de l'avenc a la sala Hilty. Es pot veure el nivell al que solia estar la sala quan estava amb aigua. De fet vàrem trobar l'avenc bastant sec. Aconsello portar un tubet per poder veure aigua en els dos o tres llocs on hi ha una mínima corrent.
Aprofitem per fer sessió de fotos. Aqui teniu una bona mostra.
I com a regal, trobem una reproducció a escala dels edificis de la illa de manhatan. Bé... falten encara alguns milers d'anys... pero els gratacels ja s'estan construint!
La continuació de la sala, es a través d'una gatera tovogan. Més endevant després de fer la primera gatera vertical, arribem a la base del primer pou. Aprofitem per treure el material personal i distribuir i ensacar les cordes en els petates que s'han alliberat. El primer pou que trobem és un pou de 7m que continua a traves de la segona gatera vertical fins a arribar horitzontalment fins a la entrada de la sala del aeri.
Des de la finestra que dona a la sala ens pendulem lleugerament a la dreta fins a instal.lar l'aeri que ens portarà fins al peu de la sala.
La continuació no és evident un cop s'està a la sala, convé rodejar la mateixa com si fèssim un tirabuixò per arribar uns metres més avall però de forma més accessible.
El següent pas es trova sota un bloc i d'ona pas a un conjunt de rumenajos i blocs.
Les gateres continuen, després del pou de 8m fins arribar a la quota -120m. A continuació ens aproximem fins el pou de la cascada blanca, on al seu cim hi ha una reproducció perfecta de la Verge de les Neus.
Podem veure com en Xavi experimenta els beneficis del pas en modalitat panxa amunt.
Arribem després de l'últim pou a la sala Hilti on ens espera la barra de ferro on ja ens vam fer la foto fa dos anys i el diari de quan es va explorar la sala.
I la foto de grup! Estem cansadets la veritat. Però molt satisfets.El CP-1 és un gran avenc i val la pena fer-lo. Ara cal desinstal.lar ... i cap al campament on ens espera la Ingrid i un bon tiberi.
Dormim dintre de la sala campament... i al dia següent ens llevem de forma natural... a les 9.00 del matí!!!!
Jajajajaja!!!! tan material i ens hem oblidat el despertador!!!!
Esmorzem i recollim tot el campament i la veritat és que cada cop el CP-3 ens sembla més llunyà. I quan sortim trobem un grup de tortosins que ens proposen de fer el barranc que en Juan Tiron (qui si no), ha publicat al blog de la uec. I el nom de CANALOTA no és un mot tortosí... és un barranc instal.lat pràcticament sobre tot naturals, menys el primer ràpel que es s'instal.la sobre una xapa i una cadena soldada (:-0). Però és la millor. Les altres reunions son sabines, figueres, i demés. El barranc com podeu veure esta ple de bardisses i al no estar instal.lat és perdedor. Els companys tortosins van anar fins a la sala del llac i a la sortida ens van agafar en el ràpel de 15.
Cal tenir present de mantenir-se tot lo possible cap a la pared que dona a la cova pintada.
Molt important, és un bon avenc per fer després del CP-1 però és molt important que no aneu super carregats (que no és fàcil) i que eviteu al màxim les motxilles doncs tot el pes a la esquena és terriblement dur pel ronyons un cop penjats. Us aconsello que traslladeu tot el pes a petates i al mallon, com si féssiu espeleo.
.
Per acabar el ràpel de 30 final. Com podeu veure, em participat en la seva neteja. Mare meva... finalment els peus a terra.
Una sortida potent preparar la de la setmana que ve. A veure si portant la eina que ens vam oblidar, el despertador, aconseguim fer els dos avencs. Tot i que potser una alternativa es fer: El CP-3, dormir al CP-1. Llevar-se fer el CP-1. Sortir i fer la CANALOTA.
No oblideu el matxete! Gooood Mooooorning Vietnaaaaaaam! Cal obrir la bretxa a la selva!
Per tant, l'aproximació podia ser més lleugera tot i teniem les provisions i algun material a portar amb nosaltres. 
Ven aviat arribem a la cova pintada, que dona nom al barranc i a tots els CP (Cova Pintada)
Allà fem alguna foto de rigor i continuem cap avall. 
Ha instal·lat en Jota i decideixen que al retorn modificaran la instal·lació afegint a la capçalera del aeri, un altre spit, de forma que es pugui posar una Y. 
La veritat és que psicològicament s'agraeix. 
Anem baixant per l'aeri fins arribar a reunir-nos tots plegats. Continuem la progressió fins a la sala Hilti on vam fer-nos les fotos de grup, i vam poder petar la xerrada amb molta més calma. I la veritat, quina parella més divertida i ben avinguda que ens vam trobar. Vam riure molt i ens van explicar coses molt interessants sobre com tenen montat a la federació valenciana tot els graus de formació i especialització. Déu ni do quina feina que porten feta i durant quan de temps
.JPG)
.jpg)
