Despres d'haver fet el CP-1 el dissabte, ens dirigim de bon matí al CP.3. L'aproximació té el seu que, doncs has de carenar des del CP-1, travesar el barranc de la cova pintada, i pujar per la tartera fins per sobre del resalt. La boca es trova a la dreta de la tartera.
Degut a la trobada que es tindrá el cap de setmana del 15-16 de Març, ens trobem l'Avenc intal.lat. Fem dos grups, en Jordi, en Bru i el Marti per una viai la Sara, el Roger i jo, el Tomàs, per l'altra.
Retornem a l'avenc del CP-3, aquí teniu l'anterior visita, amb deures pendents. Trobar la sala del llac.
VIA DEL MORT
Després d'un primer pou senzill, arribem a la repisa on parteixen les dos vies. La de la dreta és un seguit de fraccionaments, fins a encarar el pou de la sala gran, i la de l'esquerra és una desgrimpada fins a una finestreta, on un cop assegut, al mirar cap amunt veus aquestes formacions amb forma de medusa.
De la finestra parteix una Y, de la que ens penjem per a començar a baixar.
A mesura que es baixant per el pou, que en alguns punts és relativament estret, comencem a visualitzar les primeres formacions preludi del que trobarem a continuació.
Mitjançant desviadors i tres o quatre reinstralacions s'arriba a la base del pou cul de sac.
Aquest pou ja el vam fer la vegada passada i la veritat, el nom li escau com mai. No val la pena baixar-lo doncs no es més que aixó.
En aquesta sala vam fer la foto de la Sara i el Roger que ilustren la entrada del blog.
I un continuu d'altres dels molts macarrons que penjen de les formacions existents.
Cal tenir present que fa un parell d'anys que als Ports no plou abundantment i per tant l'aigua no és molt abundant ni en el CP-1 ni en aquesta via del CP-3. Per tant de la necessitat virtud, i s'improvisen diferents formes d'aprovisionament del preciós líquid.
La Sala del Mort juga molt amb les tonalitat de l'argila i el blanc de les joves formacions. Continuem la seva visita i trobem al fons una colada
VIA DE LA SALA GRAN i SALA DEL LLAC
Com que les fotos de la sala gran i les seves antiestalactites ja les vam penjar a l'altre blog, pasaré directament a comentar la sala del llac.
Diuen que es la sala més gran dels Ports, el que està força bé és el pou que cal fer per arribar-hi. La Sara decideix anar sortin i en Roger s'aventura a la cerca de la sala del llac. A continuació la seva baixada pel pou.
Un cop a la base del pou hi ha a ma dreta una estalagmita (els espeleotemes que venen d'abaix), que esta marcada amb una X i un 5 encerclat. Si es fa aquesta grimpada s'arriba a una sala amb formacions precioses i blanques, i on es pot omplenar les ampolles doncs l'aigua té prou moviment.
Peró nosaltres voliem trobar la sala del llac. I la veritat, no és senzill. Intentaré fer un esforç per a que qui llegeixi això pugui arribar-hi.
Primer de tot has d'arribar a la base de la sala gran despres de trobar la escletxa que comunica els blocs amb la mateixa.
Un cop a terra, en la zona de les antiestalactites, cal dirigir-se, deixant els blocs a l'esquena, cap a l'esquerra. I de nou girant a la esquerra dirigir-se fins una pared que cal superar escalant una mica.
Un cop superada aquesta escalada ens trobem en un entorn que cap a la dreta va pujant, per la esquerra-centre amb colades, i per la dreta amb roca. Arribat al cim, a mà esquerra hi ha una gran llengua de colada, que normalment te restes de fang i que patina força. Cal pujar-la, agafant-se per la paret de la dreta i les formacions del sostre, un cop a dalt, a l'esquerra hi ha un X pintada amb rotulador. Cal començar a grimpar aquesta formació, fins a que trobarem un pas estret.
Per tant vist el risc aeri vam recular. I ens vam trobar amb uns amics de Tarragona que entraven a la sala Gran. Eren tres, entre ells l'Alfredo, company del curs d'Autosocors de la Escola de la Federació Catalana d'Espeologia, i que podeu admirar formosament estirat a terra, en la foto record d'aquell curset,
Els altres dos, l'Albert i en Tomàs. Aquest parell ens van iluminar sobre com arribar al llac sense caure. I la veritat, ens va sorprendre la senzillesa amb que van superar aquella repisa, que convidava a fer de tovogan, i que en canvi, per a ells era un lloc ideal per a reposar-se.
Ara a petició del Jose, company de la SIS, unes quantes fotos de les formacions i del llac, doncs valen la pena.
En Roger que va demostrar que és una maquina, al seu ritme, però imparable.
Pit i avall!
Tomàs Roy Català
3 comentaris:
Quines fotos més xules, jo de gran vull una càmera com aquesta!!!
Ja veus que petit es el món, em va alegrar trobar-te
Salut!!!
MAgnifica cronica
MAgnifica cronica
Publica un comentari a l'entrada