Avenc CP-3, via del mort, sala gran i sala del llac (Tortosa, Els Ports)

Despres d'haver fet el CP-1 el dissabte, ens dirigim de bon matí al CP.3. L'aproximació té el seu que, doncs has de carenar des del CP-1, travesar el barranc de la cova pintada, i pujar per la tartera fins per sobre del resalt. La boca es trova a la dreta de la tartera.

Degut a la trobada que es tindrá el cap de setmana del 15-16 de Març, ens trobem l'Avenc intal.lat.  Fem dos grups, en Jordi, en Bru i el Marti per una viai la Sara, el Roger i jo, el Tomàs, per l'altra.
Retornem a l'avenc del CP-3, aquí teniu l'anterior visita, amb deures pendents. Trobar la sala del llac.


VIA DEL MORT

Després d'un primer pou senzill, arribem a la repisa on parteixen les dos vies. La de la dreta és un seguit de fraccionaments, fins a encarar el pou de la sala gran, i la de l'esquerra és una desgrimpada fins a una finestreta, on un cop assegut, al mirar cap amunt veus aquestes formacions amb forma de medusa.
De la finestra parteix una Y, de la que ens penjem per a començar a baixar.



 A mesura que es baixant per el pou, que en alguns punts és relativament estret, comencem a visualitzar les primeres formacions preludi del que trobarem a continuació.



Mitjançant desviadors i tres o quatre reinstralacions s'arriba a la base del pou cul de sac.



Aquest pou ja el vam fer la vegada passada i la veritat, el nom li escau com mai. No val la pena baixar-lo doncs no es més que aixó.
A més a més a aquesta alçada hi ha la preciosa sala del Mort.

En aquesta sala vam fer la foto de la Sara i el Roger que ilustren la entrada del blog.

I un continuu d'altres dels molts macarrons que penjen de les formacions existents.
Cal tenir present que fa un parell d'anys que als Ports no plou abundantment i per tant l'aigua no és molt abundant ni en el CP-1 ni en aquesta via del CP-3. Per tant de la necessitat virtud, i s'improvisen diferents formes d'aprovisionament del preciós líquid.

La Sala del Mort juga molt amb les tonalitat de l'argila i el blanc de les joves formacions. Continuem la seva visita i trobem al fons una colada

Al fons de la sala, a la dreta i despres de una grimadeta trobem una nova colada i una sala que no presenta formacions, pero que a canvi té una capa d'argila de primera qualitat que cobreix tota la mateixa.

 VIA DE LA SALA GRAN i SALA DEL LLAC

Com que les fotos de la sala gran i les seves antiestalactites ja les vam penjar a l'altre blog, pasaré directament a comentar la sala del llac.
Diuen que es la sala més gran dels Ports, el que està força bé és el pou que cal fer per arribar-hi. La Sara decideix anar sortin i en Roger s'aventura a la cerca de la sala del llac. A continuació la seva baixada pel pou.

Un cop a la base del pou hi ha a ma dreta una estalagmita (els espeleotemes que venen d'abaix), que esta marcada amb una X i un 5 encerclat. Si es fa aquesta grimpada s'arriba a una sala amb formacions precioses i blanques, i on es pot omplenar les ampolles doncs l'aigua té prou moviment.
Peró nosaltres voliem trobar la sala del llac. I la veritat, no és senzill. Intentaré fer un esforç per a que qui llegeixi això pugui arribar-hi.
Primer de tot has d'arribar a la base de la sala gran despres de trobar la escletxa que comunica els blocs amb la mateixa.
Un cop a terra, en la zona de les antiestalactites, cal dirigir-se, deixant els blocs a l'esquena, cap a l'esquerra. I de nou girant a la esquerra dirigir-se fins una pared que cal superar escalant una mica.
Un cop superada aquesta escalada ens trobem en un entorn que cap a la dreta va pujant, per la esquerra-centre amb colades, i per la dreta amb roca. Arribat al cim, a mà esquerra hi ha una gran llengua de colada, que normalment te restes de fang i que patina força. Cal pujar-la, agafant-se per la paret de la dreta i les formacions del sostre, un cop a dalt, a l'esquerra hi ha un X pintada amb rotulador. Cal començar a grimpar aquesta formació, fins a que trobarem un pas estret.
La primera vegada que el vam trobar, el vam pasar. Pero la veritat ens va sorprendre no veure cap instalació ni res, doncs el que apareixia davant era una ampla sala, com si haguessim aparegut pel seu sostre. I la topo... no ajuda. Encara avui la miro i no acabo d'entendre-la.
Per tant vist el risc aeri vam recular. I ens vam trobar amb uns amics de Tarragona que entraven a la sala Gran. Eren tres, entre ells l'Alfredo, company del curs d'Autosocors de la Escola de la Federació Catalana d'Espeologia, i que podeu admirar formosament estirat a terra, en la foto record d'aquell curset,
Els altres dos, l'Albert i en Tomàs. Aquest parell ens van iluminar sobre com arribar al llac sense caure. I la veritat, ens va sorprendre la senzillesa amb que van superar aquella repisa, que convidava a fer de tovogan, i que en canvi, per a ells era un lloc ideal per a reposar-se.
El truc era l'empotrament al sostre amb les mans, per guanyar equilibri, ja que els peus es troben molt en fals.
Un cop superat aquest punt cal lliscar per la colada apuntalant els peus. I al arribar a la base, s'obre la sala on es trova el llac. La veritat es que en Roger i jo ens vam sentir molt orgullosos d'haver-hi arribat.

Ara a petició del Jose, company de la SIS, unes quantes fotos de les formacions i del llac, doncs valen la pena.

 En Roger que va demostrar que és una maquina, al seu ritme, però imparable.

Pit i avall!

Tomàs Roy Català