Avenc del Sot del Muronell (Carenes de l'Illa, Sant Llorenç de Munt)

El grup de petits del CET anaven a fer l'avenc del Llest, i alguns de la SIS aniriem a fer l'avenc amb ells. La Pirla i el Pladeveyu hi anaven segur i jo... depenia de si aconseguia ser matiner.
I no... llevat a les 10.. i a les 11.30 encara estava al sofà.
El matí ... es perdia com l'escuma del cafè i el mando de la tele havia adquirit misteriosament 100 vegades el seu pes i em tenia empresonat i enfonsat al sofà.
La setmana passada em va agradar molt això d'anar a recuperar avencs ... i "que demonios"!!!! Cap a Sant Llorenç falta gent. Era tard, cap del crios s'apunta a venir amb mi... i em comprometo a tornar per menjar a casa.
El meu objectiu era validar les coordinades almenys de tres avencs, l'Avenc del Sot del Muronell, Avenc del Muronell i Avenc del Lledoner.
La zona de la Carena de l'Illa no es nova per a mi... l'Avenc de la Carbonera i l'Avenc de l'Illa són ja coneguts.

Aparco a l'area d'esplai de les Arenes i tot resseguint el riu Ripoll em dirigeixo vers la pista del mas de Sabater Vell. La zona té un conjunt d'avenc interessants d'anar a visitar per estirar les cames, l'Avenc de la Pala, l'Avenc de la Tica, l'Avenc dels Peps, l'Avenc del Sot de la Carda, ... a part dels tres nomenats... a veure si poc a poc els vaig ubicant.
Em dirigeixo, tal com he explicat abans de sortir a la meva dona, al que em sembla més llunyà, i per a mi el més desconegut, l'Avenc del Sot del Muronell.
Es segueix la pista que neix al Mas del Sabater Vell  fins a una cruïlla on unes fites senyalen el GR-173, que la deixarem a la dreta, i ens desviarem per la nova pista, que praticament ens dura en linea recta i guanyant desnivell fins un punt on la pista fa un gir molt marcat de 180 graus. A l'esquerra es veu el torrent del Muronell i segons el GPS l'avenc hauria d'estar en aquella direcció.
Tot el bosc de la zona està ple de les restes de la feina que s'està fent de neteja i talla d'arbres. Per tant... si mai hi ha hagut un camí, en aquest moment no es massa visible. Seguint el GPS vaig pujant per la carena uns 60 metres fins arribar a entrar en una zona molt embardissada. Això és el que té el mon del GPS... genials per arribar a 20 metres de la boca (en el millor dels casos) però... no sempre et porten pel millor camí i els esbarzers tenen el poder de confondre'ls i atreure les coordenades. Obviament doncs... esgarrinxat arribo al punt 0. I ... no hi ha l'avenc. Deixo motxilles i a donar voltes.

De fons es senten les motoserres.
La descripció que tenia d'un roquetar ... em despista molt. Estic en mig d'esbarzers i ... res de res del roquetar. Surto de nou a la carena... pujo uns 40 metres més ... i res de res. Torno a entrar en el torrent i ... entre els matolls ... apareix el forat. De baixada es veu més que pujant pel torrent.  Menys mal!.
Us passo les meves UTMs. (x: 419918 y: 4609899 alçada: 535m profunditat: 22m)
La boca com podeu veure és molt terrosa, hi ha dos arbres prop de la boca que permeten instal.lar amb seguretat. Porto l'equip personal i 40 m. de corda. I ... no m'en resisteixo.  Cap a dintre.
I ben ràpid em comencen a venir les pors... la friabilitat de les parets fa que es desprenguin amb la tensió de la corda algunes pedretes i sorra. Continuo baixant i el pou inicialment inclinat i obert, va baixant fins a la boca d'un pou més rodo. El problema es que no hi ha cap més instal·lació i la corda, si o si, ha de fregar en un gran roc que no mola gens.

Envers als 12 metres de profunditat apareix aquest pou que s'enxampla i a l'esquerra una petita finestra impenetrable per la terra que no promet massa. Tot i que a la topo apareix com una incògnita...
Tiro cap a baix amb molta cura i finalment val la pena l'aventura.

Les formacions apareixen i l'escletxa s'eixampla. Un roc al mig divideix l'escletxa en dos boques. Prefereixo la de l'esquerra que a més a més està molt més protegida i neta.



Unes colades blanques, van continuant fins acabar en una formació amb banderes.  Uns 5 metres més avall seguint l'últim pou, a l'esquerra es veu una xemeneia amb almenys 9 metres de paret concrecionada.

Em dirigueixo fins a la base de l'avenc.

La base segueix l'escletxa i s'amplia. Fa pendent i en la seva part més alta apareix una xemeneia petita, i a la part més baixa et trobes a la base de la escletxa-xemeneia de 9 metres que apareix en la foto.

Em faig una foto d'equip i cap a munt, gairebé escalant per evitar de posar pes a la corda i evitar si fos possible, qualsevol risc.

La veritat és que fer un avenc sòl, no és divertit. M'ha agradat l'avenc i ho comparteixo amb vosaltres.... però m'he passat l'estona pensant en que no veia l'hora de sortir. Suposo que em renyareu amb carinyu...

Una abraçada a tots (més forta de lo normal). Queda pendent anar a la cerca de les boques!

Ei... i les 15.35 he arribat a casa!!!

Tomàs.

Avenc de la Coma d'en Vila o Coma d'Adei

Aquest diumenge em anat amb en Fernando a fer ... un primera d'ell a Sant Llorenç, més concretament a la Serra de l'Obac, al munici de Mura.

Que era primera meva no és noticia, però... anar a cercar un avenc que se li havia resistit al Nando em va fer molta il.lusió. Amb internet i un GPS, l'aventura no resultava tan èpica com d'antuvi, i per tant estàvem bastant segurs que fariem l'avenc.

Teniem informació de primera mà, doncs entre l'espeloindex, les UTM i alguna indicació...que feien l'avenc erròniament als voltants de coll de les codoloses, no vam aconseguir arribar-hi de dret. Vam anar reseguint el camí que surt de la Mata i que passa aprop de l'Avenc de la Font Freda. Desprès de la sortida amb el CET que no el trobavem... he aprofitat per anar a veure que encara estava al seu lloc. Us passo les UTMs per si de cas algú vol anar a fer-lo. (X: 415706 Y: 4613116, alçada 891m i profunditat 10m). Continuant, hem passat a tocar de l'avenc del Cuento, que es troba tapat (X: 415551 Y: 4613017, alçada 891m i profunditat :-( 0m).

De fet, vam anar a parar a l'altra banda del Torrent de la Coma a 250 m del punt marcat pel GPS. Desgrimpant trobem un paratge preciós, especialment quant més ens apropem al Torrent.

Ara només ens manca trobar l'avenc i aquest apareix amb la seva boca ben maca. Us penjo les meves UTM (X: 414933 Y: 4614278, alçada 767m i profunditat 18m). Ens a costat un pèl més del que esperàvem però ja hi som. La boca dona espai a una sala encara més gran i il·luminada per la llum natural que entra. Ens assegurem a un tronc que hi ha allà mateix i ens preparem per baixar. Hi han parabolts (jo crec que son del 8 i no del 10) i en un principi no veiem cap spit. Arribem doncs pràcticament fins a l'embut on hi ha l'únic pou de la galeria. abans del pou hi ha un spit en bon estat i per tant instal·larem aquí. Continuant baixant apareix un nou parabolt que no podem utilitzar i un 15 cm. més avall un spit que permet fer la reinstal·lació amb relativa comoditat. En Nando comença doncs a baixar darrera meu i ens diriguim cap el fons del pou. A la sala d'amunt em vist 2 ratpenats... a veure si trobarem vida abaix.

La sala que hi ha al final del pou és molt bonica. Les formacions i colades estan prou bé. el primer que et rep és una columna una mica desgastada amb formacions, però ben aviat es van descobrint altres indrets encara més bonics. 

Al sostre hi ha formacions molt boniques, una ben massissa que obre aquest i blog i descobrim al menys 2 ratpenats més. En el fons hi trobem una tapa d'un objectiu fotogràfic de la marca Cybershot -Sony. Només cal que ens el demaneu i el farem arribar a qui el va perdre. 

I per tancar aquest descobriment d'un avenc d'aquells que no son senzills de trobar i que publiquem precisament per a que no vagi perdut, per tancar us mostrem la fantàstica foto de grup, en la que es captura el precís instant on a les fosques li dono un bon cop a la cara al Nando i queda immortalitzat com a dos actors de cine mut... Cal reconèixer que el Nando encaixa molt bé els cops, doncs ni s'ha queixat!

Anem molt endarrerits de penjar sortides... però aquesta és especialment bonica, doncs es fa una bona sortida per el meravellós parc natural que tenim, i l'avenc era dels que normalment no es fan. 

Una abraçada a tots! Esperant que comenci el nou curset d'iniciació a l'espeleo de la SIS... que promet molt! Apunteu-vos o demaneu informació.

Nando i Tomàs.

Avenc Costa Dreta, Montserrat, 25-11-2012

Diumenge 25 de novembre de 2012, espeleòlegs de la SIS vam tornar a visitar l’avenc Costa Dreta, de Montserrat. Cal reconèixer que l’aventura s’ha d’agrair a l’Àlex i a la Clara, que amb ànim desitgen practicar el que van aprendre en el seu curs d’iniciació. L’Àlex ja ho fa, la Clara espera la recuperació completa que li ho permetrà. Ambdòs ens alegren amb la seva companyia i iniciativa. Molt bé!

Tot "votats" comencem a caminar

El camí s'enfila dret

Montserrat és un senyor massís, que s’alça ben dret, i vam arribar suats a la boca de l’avenc, des de Collbató, per un camí inicialment clar però cada vegada més obstruit pels matolls. Amb tot, el dia era bo, i la caminada, bella (“de flors de romaní i noies per casar, tot l’any n’hi ha”, diu el refrany). L’Alba i el Jose foren els fotògrafs de l’expedició, tasca que desenvoluparen amb entusiasme.

El Jose i l'Eduard entremig del Romaní Florit

 En Jordi, cursetista recent que també ha demostrat ja la seva vàlua a Picos d’Europa, el passat estiu, va fer la instal·lació, repassada pel Pirlo i l’Eduard. Contra el que algunes veus gosaren dir, el Costa Dreta és un bonic avenc, net i de dimensions elegants, amb algunes formacions i dominat clarament per la verticalitat, si bé té repises al llarg de la progressió.

S’arribà al fons sense cap altre problema que un fotut nus al mig de la corda, que en Carles va superar invertint suor, estona, i alguna pregària al bon Déu i a la Mare de Déu de Montserrat. En Carles mateix, en ascendir, també va fer una minirecerca exploratòria sobre el comportament de les aranyes cavernícoles, observant diferències en les velocitats de reacció de tres exemplars. Però, com sempre, més val no destorbar la fauna cavernícola.

Havent penetrat tard a la cavitat, vora les 13h, la sortida fou vora les 17h, i se’ns feu de nit pel camí de baixada. Afortunadament, la llum del capvespre ens acompanyà pel tram de sender dificultós, just fins que arribàrem al camí ample de “les bateries” (camí de Collbató a Montserrat). Amb aquella llum tènue i el bon clima que regnà durant la sortida, encara tinguérem humor per descobrir una prodigiosa cara humana escolpida per la natura en una gran roca montserratina!

La jornada acabà amb unes bones cerveses als “Amics”, en què s’hi afegiren altres espeleòlegs.

Podeu veure més fotografies clicant AQUÍ

Sistema d'Alba (Benasque)

Aquesta característica imatge ja us haurà fet reconèixer la cavitat a tots els que hi heu estat.

El Sistema d'Alba. Aquesta travessa ha estat per a mi la primera realment de resistència.

Una travessa es caracteritza per a que no deixarem res enredera doncs sortirem per una boca diferent de la d'entrada. I a més, en aquest cas, les desinstal·lacions obligaran a no poder recular.

Uns companys van tenir un ensurt fa un any, i al arribar a la boca de sortida, desprès de fer tota las travessa la van trobar colgada de neu i per tant no van poder sortir fins que els van anar a treure.
Segons l'època de l'any doncs, es aconsellable anar a veure les condicions de la boca de sortida abans de dirigir-se cap al Bujerito d'Alba, boca d'entrada.

Nosaltres ens vam reunir tres, l'Efren, en Jordi i jo, en Tomàs. La veritat és que la calor era molta i no es veia neu per enlloc, per tant, aquesta primera mesura ens la vam saltar.

Al arribar a Benasque ens va sorprendre la "vigilància" de les forces de seguretat que ens van visitar i intercanviar quatre informacions, sigui en el pàrquing del poble que en el pàrquing del balneari.

Vam començar l'ascensió amb el mínim pes possible. De fet, pràcticament vam pujar en calçotets fins a la boca del llac. La pujada és de desnivell i per tant val la pena anar fent via. Tot el camí es veu ple de dolines i es segueix el curs d'un torrent. Un cop arribats al llac, es fa l'ultima grimpada fins el Bujerito.
La paranoia del pes em va jugar una mala passada doncs per primera vegada vaig canviar la maquina de fer fotos, deixant a casa la Canon EOS 7D per una més lleugera Canon IXUS 220 HS. No ho hagués fet mai!!!

Aquesta travessa és molt exigent des del punt de vista de la fotografia. Al ser una cavitat activa, les gotes d'aigua en suspensió fan que els flashos ubicats a prop de la lent il·luminin una paret de gotes, i sense flash... impossible sense trípode. A part es una cavitat preciosa amb grans salts d'aigua i grans sales... per tant... error sacrificar el pes per les fotos. A part... es una cavitat fangosa i la brutícia va fer que la màquina de fotos i tot el seu joc de l'objectiu acabés ven petada. Al acabar... va morir. Mai més. Bé amb la IXUS segur.

Vam entrar en processó, en Efren obria, Jordi al mig i jo tancant. El principi es ben tranquil i crec que no es fins el P56, (llàstima no tenir el flash) que no comencen les emocions. Aquest pou t'he una instal·lació bastant ... poc evocadora de confiança... i a part de les bagues i cadenes, així com les xapes rovellades, a part... cal tenir present que caldrà recuperar la corda i per tant cal vigilar que aquesta no es quedi atrapada entre tanta reinstal·lació per a reforçar el que sembla precari... vaja... que fa respecte. Crec que una de les característiques d'aquest avenc son les C al dressler i l'stop, per a fer recòrrer cordes embarrades i ... en un estat ... molt deficient. Després d'aquesta travessa se li treuen a un les manies o ... al contrari, apagues l'instint anomenat SENY i et posaràs a risc...

Al arribar a la Sala Maldita signem en el llibre de visites i decidim de girar cap a l'esquerra envers a la via clàssica.  Vist que sigui en Jordi que l'Efren ja havien realitzat la cavitat per la via "moderna", vam decidir-nos per la clàssica. Annexem la Topo.

La continuació és va fent, seguint sovint el riu... Aquesta cavitat té la bona noticia que no cal portar aigua... si més no. Però es aconsellable portar escarpins o canvis dels mitjons doncs alguns pasos l'aigua ens pot arribar a l'alçada dels genolls.
Anem progressant ...Sala maldita, el llaminador, sala del eco, ... fins arribar a la sala Roja.

Entre blocs i desgrimpades arribem després del pou a la sala espeleoclub.

La travessa és exigent i després de les hores i el fred que portem... vam despistar el camí. Un recorregut marcat i per sort circular ens va retornar a la sala. Tornada a la sala i a explorar... al fons, hi ha un pou sota el blocs on al seu fons es fa evident la corrent de l'aigua i que el soroll de les pedres al caure prometen. Si mai tornem al sistema... no estaria de més portar el burilador i mirar que hi ha mes avall. Potser una conexió més senzilla o intuïtiva amb la sala eleonor.

Per aquells que escolliu la via clàssica... permeteu-me unes directrius. A un cert moment hi ha una corda per baixar entre blocs d'un 4-5 metres, no massa aeriament. La corda si no la canvien... fa bassarda doncs es veuen un pam de les ànimes. Un cop arribats a terra... és el punt de possible pèrdua. El camí s'obre a la nostra esquena i fins i tot va cap al riu. És molt temptador. Si es segueix aquell camí, desprès de diferents pasos marcats es retorna a la sala. En canvi... si et quedes mirant la terrible corda, el bloc on esta subjectat, presenta en la seva base un pas. Seguint aquest pas, i girant cap a l'esquerra continua la cavitat cap a la sala leonor, passant per un pas ple de sorra fina, com de platja.

La sala leonor és el punt neuràlgic de la cavitat, la via nova també termina aquí i es ensordidora. La cascada es imponent i curiosament el soroll es com a cubells d'aigua que s'anessin buidant de cop sobre la cascada. No tinc cap foto doncs va ser impossible amb el meu equip. Es remunten el blocs amb el convenciment de que el més dur ja s'ha fet.



Però té trampa. No es el moment per pensar que estem acabant. queden encara un parell d'horetes. El Bar i el passamà del Pilé 43 estan més endevant. A continuació les estretors fan que els passos es compliquin una mica per aquells que van davant i no l'han fet mai abans o tenen poca memòria, o perfils tipus baldufa. Hi han passos normalment en paral·lel a més alçada per evitar quedar encastats en aquests pasos. Es passa  ... però reconec que no es el que et demani el cos després d'unes 9 hores de travessa.

El sifó del vent i la Plancha són els últim trossos abans de la sortida.

I quan arribes a la sortida, ple de fang i sorra, cansats i freds... imagines que van sentir aquells companys que van arribar a la sortida i la van trobar... tapada, plena de neu.

Certament la força i resistència té un factor psicològic important ... i aquesta cavitat posa a prova als més experimentats. No és un passeig, i si no has entrat a la cavitat ben descansat, la pujada fins el bujerito i les 10 hores de travessa, la humitat i el fred passaran comptes.

El millor... els marbres del final. Les franges negres i blanques es van alternant, amb grossors que van des dels 50 cm als cm... creen unes imatges de gran bellesa que caracteritzen la cova. Us adjunto doncs les últimes dos fotos que va fer la IXUS abans de defallir. com es sol dir ... els cignes just abans de morir fan el seu primer i últim cant. Així doncs veieu l'últim cant d'aquesta fràgil màquina per a tant humida, terrosa i dura cavitat.

PD. Al sortir hi ha el balneari. Els més llestos, ja hi compten de poder-s'hi fer un bany al acabar. Per aquells que no tenen temps, hi ha una zona oberta pública, amb fonts calentes (i us ho asseguro que s'agraeix un munt) en una sala que es troba al final del camí que voreja la casa per la dreta. La gent acostuma a deixar sal per els rebecos (o isards) i de bon matí no és difícil veure´n algun.
I un bon consell dels avis, que fidels fa més de 30 anys que hi estiuegen: " No aparqueu en el espai on normalment aparca tothom. Ha succeït unes quantes vegades que algun roc a caigut de les formacions i rodolant, rodolant a acabat sobre el vidre o el sostre dels cotxes aparcats". Aconsellen, d'aparcar una mica més cap enllà.

Que és pitjor, trobar-te la sortida tapada amb neu o un roc sobre el capò que converteixi el teu utilitari en cotxe d'aerodinàmica esportiva?

Salutacions,

Efren, Jordi i Tomàs.